Qui era Antoni Martí Fuster?
Parlant en primera persona i des d’un punt de vista familiar, Antoni Martí era el meu rebesavi. El vaig conèixer a través d’un dietari que la meva cosina Carme Batlle Gallart, professora medievalista molt reconeguda, va descobrir a les golfes de la casa familiar. El dietari, tot i ser molt succint, donava a conèixer referències molt interessants, anades i vingudes pel Pirineu i dates concretes de naixements i morts, unes dades molt evocadores de fets històrics
I aquí vas veure-hi la possibilitat divulgar una època històrica…
La meva cosina Carme Batlle em va donar llibertat perquè jo fes el tipus de llibre que volgués. No vaig tenir en cap moment la pretensió de fer una mena de tesi universitària, ni de bon tros. Vaig voler escriure un tipus de llibre que pogués arribar al lector, tant el de la Seu com el del Pirineu i el del conjunt de Catalunya, d’una manera planera i entenedora.
El llibre intenta explicar el que era el carlisme i què va significar la lluita entre les forces que defensaven l’Antic Règim i les altres emergents sorgides dels nous valors de la Revolució Francesa.
Aquesta no és una història local…
De fet, totes les històries són locals, perquè tenen una localització. Encara que els fets transcorrin a la Seu d’Urgell, Andorra, a Berga o al sud de França, el llibre intenta explicar el que era el carlisme i què va significar la lluita entre les forces que defensaven l’Antic Règim i les altres emergents sorgides dels nous valors de la Revolució Francesa.
El Pirineu era carlista?
Al Pirineu, com a gairebé tot arreu, hi havia un domini dels valors tradicionals que després van defensar el carlisme. Crec que el carlisme va ser la reacció, també en l’àmbit europeu amb altres noms, dels valors tradicionals contra l’emergència del liberalisme. El Pirineu era carlí? El Pirineu era el que havia estat sempre, durant tots els segles, i veia com un perill els nous valors i les idees liberals.
On quedaven els liberals?
Els liberals, com totes les coses en els seus inicis, van començar essent una minoria de gent que s’anava aprofitant de les noves normatives sorgides del govern de Madrid, com per exemple la desamortització: béns i terrenys que van passar a mans de particulars perquè, teòricament, els fessin produir més.
‘Per Déu, per la Pàtria i el Rei’ ens proposa una estructura interessant, una mena de diàleg entre Antoni Martí i els seus rebesnets…
Sí, en el llibre Antoni Martí parla i nosaltres, els rebesnets, responem. Crec que aquest recurs li dona una dinàmica literària que pot esdevenir interessant per al lector. Penso que l’ajuda en la comprensió, el fa més àgil i li pot fer més entenedor el que era el carlisme, que, d’altra banda, és l’objectiu del llibre.
Antoni Martí parla a través del temps…
Al llibre ho plantejo com una autobiografia d’Antoni Martí que ens parla a través del temps. Ell ens està explicant quina ha estat la seva vida i quins valors ha defensat. Els rebesnets, a través d’una sèrie de capítols, li anem responent i debatent tot el que ens diu. Ell ho fa de manera autobiogràfica i introdueixo alguns elements de ficció, però seguint sempre les coordenades que ell em marca, tant del temps com dels seus valors polítics. La nostra resposta és sempre a través de documentació obtinguda a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell i treballada per transformar-la en informació periodística, és a dir, que es pugui llegir d’una manera amena. La pretensió és vestir la informació com si es tractés d'una correspondència entre un rebesavi i un rebesnet: un, amb uns valors de dreta i tradicionals; l’altre, amb uns que volen ser progressistes en el món d’avui.
Al llibre hi ha molta feina de documentació obtinguda a l'Arxiu Comarcal, treballada i transformada en informació periodística, és a dir, que es pugui llegir d'una manera amena.
Martí va haver de fugir cap a Andorra…
Antoni Martí era d’una família de casa bona de la Seu, molt vinculada al bisbat, amb tot el que això volia dir. Els pares, avis i rebesavis eren metges i ell es va incardinar en els moviments de defensa de l’Antic Règim, diguem-ne carlisme. Quan van començar les confrontacions bèl·liques, on t’hi anava la vida si eres d’un costat o altre, quan perdies te n’anaves a Andorra; i quan guanyaves, eren els altres els qui marxaven.
I com el van rebre a Andorra?
En aquest aspecte, introdueixo uns elements de ficció. Sé que ell està molt vinculat amb el bisbe i amb casa Plandolit i explico, des de la ficció, la magnífica relació que té amb els polítics del moment com Picart i Palmitjavila, consellers al Consell General i que defensen lògicament els interessos de les classes dominants d’Andorra. Antoni Martí, que té coneixements militars i comparteix els mateixos valors ideològics, s’introdueix com assessor militar en el marc del sometent andorrà i, alhora, col·labora amb el Consell General en tasques administratives.
Parles d’una Andorra sota les amenaces liberals…
Andorra es trobava com en una illa carlina entre dos estats liberals. Des de Lleida, més que no pas des de Madrid, intenten que això d’Andorra es regularitzi i hi ha un gran perill per al manteniment del coprincipat. Fins i tot es planteja l’eliminació del bisbat de la Seu perquè, segons determinats polítics liberals, és un niu d’obscurantisme. Davant d’aquesta situació, els polítics andorrans fan el que poden pactant amb els militars liberals de la Seu. En aquells moments, era del tot versemblant una hipotètica entesa entre els ministres de Lluís Felip d’Orleans i els d’Isabel II per a la cessió del petit territori andorrà dels Pirineus, a canvi d’una illa qualsevol al costat de Cuba. Probablement, des de Madrid ni París, no s’ho van arribar a plantejar, però des de Lleida sí. Precisament en uns moments en què la Seu d’Urgell va perdre la seva gran oportunitat de ser-ne la capital provincial, hi havia la possibilitat real d’acabar la feina: eliminar el bisbat de la Seu i incorporar el territori andorrà depenent del senyor bisbe, a la província de Lleida
Andorra es trobava com en una illa carlina entre dos estats liberals, hi ha un gran perill per al manteniment del coprincipat.
Antoni Martí deixa Andorra i se’n va a Berga…
Antoni Martí se’n va anar cap a Berga amb la família, sempre amb la família. A la ficció, explico que, provenint de la vall del Madriu, passa pels llacs de la Pera i dorm a cal Tort de Müsser. L’endemà, des de Martinet, travessa el pas dels Gosolans i arriba a Berga, on troba una petita ciutat pletòrica i bigarrada de militars vestits de totes les maneres, cònsols honoraris de no sé quants països i fàbriques d’armes de petits canons. Molt amic dels germans Ignasi i Lluís Dalmau de Baquer, nebots del bisbe d'Urgell Simó de Guardiola i Hortoneda, Antoni Martí s’instal·la a Berga. Allà viu heroicament la defensa de la ciutat i el general Cabrera el nomena general dels cossos voluntaris i, pel camí va conèixer el bisbe Josep Caixal.
No soc un escriptor diguem-ne natural, necessito un incentiu exterior per escriure.
Fa un parell d’anys ‘La lluita per la República a la Seu’ i ara la vida d’un carlista pirinenc…
Això vol dir que jo no soc un escriptor diguem-ne natural, sinó que necessito un incentiu exterior per escriure. El llibre sobre l’alcalde Enric Canturri per mi era un llibre escrit amb sang, perquè el sentia i necessitava fer aquest acte psicoanalític. En el cas del carlista Antoni Martí, el dietari trobat ha estat l’estímul exterior, sense el dietari no l’hauria escrit. M’agrada fer de periodista de la història. No soc un novel·lista, m’agrada escriure i fer-ho de manera divulgativa. Potser diria que soc un divulgador
Què tens ara al cap? Quins projectes et bullen?
Estic pensant escriure una història vinculada a activitats comercials de la Seu, de fet és un tema que m’han proposat, és a dir, que també m’ha vingut de fora. Però, el que m’agradaria, si tinc anys pel davant, és aprofundir en el món del franquisme, mirar d’entendre el franquisme i els perquès de la seva penetració a societats com la de la Seu, des del punt de vista cultural, de les entitats, del teixit associatiu.
