L’escriptor Albert Villaró conduirà al llarg d’aquest cap de setmana, els dies 25 i 26 de febrer, el taller ‘Com s’escriu una novel·la’. Ho farà en el marc del cicle ‘Tastet d’Oficis’ que impulsa la Fundació Planes Corts a Estamariu. L'hem anat a veure perquè ens en parli.
Els tallers dirigits a persones amb vocació literària sembla que guanyen cada vegada més adeptes… Quan vaig començar a escriure, no n’hi havia. Això dels tallers d’escriptura creativa, com en diuen, sortien a les pel·lícules i els feien els escriptors americans. Jo no n’he fet mai cap com a alumne, però ara que he hagut de preparar-me aquest taller i he pogut mirar llibres i material i aproximacions al fet de l’escriptura creativa, veig que hi ha eines i recursos que m'haurien anat molt bé si els hagués tingut a l’abast abans de posar-me a escriure. Aquest és un ofici que vas aprenent a base de patacades i del mètode prova-error. Són recursos interessants que poden anar molt bé.
Es pot aprendre a escriure una novel·la en un cap de setmana? Si no hi ha una base i una vocació al darrere, probablement no. Però, sí que t’oferirà alguns trucs que a l’hora de plantejar-se seriosament fer una novel·la, hauràs de tenir necessàriament en compte. Em refereixo a qüestions de trama, de punt de vista, qüestions molt tècniques de com s’introdueixen els personatges o com es construeix un diàleg. Hi ha tot una sèrie d’elements bàsics, estructurals i d’estil, dels totxos amb què fas la novel·la, que està bé saber-les.
Aquest és un ofici que vas aprenent a base de patacades i del mètode prova-error.
Les tècniques es poden transmetre, però l'escriptura és molt més… Per descomptat. Després hi ha el talent individual, la història que tens, l’experiència que has viscut… A partir d’aquí, cadascú pot tirar per on vulgui o per on pugui.
I el talent innat? Bé, això d’innat, no sabria què dir-te. El talent s’ha de treballar, com totes les coses. És com aquell que toca el piano, no es neix sabent-lo tocar, se n’aprèn a base de moltes hores de fer escales i estudis, primer amb peces més senzilles i després acabes tocant les variacions Goldberg. Però és a base de moltes hores.
El talent s’ha de treballar, com totes les coses. És com aquell que toca el piano, no es neix sabent-lo tocar, se n’aprèn a base de moltes hores de fer escales i estudis.
Per on es comença a escriure una novel·la? Normalment començo amb una idea, amb una espurna, amb una imatge i, a partir d’aquí, es va construint tot. A veure, això potser va en contra d’algunes doctrines molt assentades que diuen que has de tenir la novel·la escena per escena o almenys molt definida per no perdre’t pel camí. A mi m’agrada perdre’m pel camí. Probablement, no és la manera més eficient d’escriure una novel·la, però és la meva, és la que tinc i amb la que em trobo a gust.
Per tant, no hi ha una sola de manera… Exacte, ni de bon tros. A la gent que vingui al taller, a Estamariu, els explicaré que hi ha diverses maneres de fer. Hi ha gent que ho planifica absolutament tot i n’hi ha que no planifiquen re. Després, també n’hi ha altres, crec que la majoria, que fan un entremig, és a dir, no tenen escena per escena, però sí que compten amb una sinopsi, amb un tractament més extens.
Al començament és el moment més delicat d'una novel·la, quan no arrenques fins que no has trobat la veu, el punt de vista, el tempo, el ritme…
Com planteges el teu taller? Com que estem parlant d’un taller de poques hores, 9 o 10 repartides en tres sessions, vull que hi hagi molta participació i molt diàleg. Els parlaré de la novel·la que estic fent ara, dels problemes amb què em trobo i de com es poden abordar. M’agradaria saber com ho veuen, no per treure’m feina de sobre (riu), sinó com un exemple pràctic de com una novel·la planteja problemes. Sobretot al començament.
És el moment més complicat? És el moment més delicat, quan no arrenques fins que no has trobat la veu, fins que no has trobat el punt de vista que més li convé, el tempo, el ritme… Aquesta és la part que té més dificultat.
Treballo a poc a poc, primer quatre o cinc capítols des d’un punt de vista i els torno a reescriure des d’un altre, per avaluar-ne els pros i els contres.
I és quan apareixen els dubtes? Sí és llavors quan apareixen els dubtes: què faig, ho escric en primera persona o bé agafo distància i ho presento des de la tercera? Sóc molt cagadubtes i acostumo a fer proves abans de decidir-me per un camí o per un altre. Per exemple, Els Ambaixadors va començar sent una novel·la coral amb molts punts de vista diferents. Al final, vaig decidir no complicar-ho tant, més enllà del que era indispensable. Treballo a poc a poc, primer quatre o cinc capítols des d’un punt de vista i els torno a reescriure des d’un altre, per avaluar-ne els pros i els contres. Escriure en primera persona m’agrada molt, però també té el problema de la perspectiva. L’escriptura en primera persona sempre és molt limitada i tot allò que no es veu, ho has d’explicar. Funciona molt bé quan el personatge que ho explica és el protagonista o es troba molt a prop dels fets. Però també té les seves limitacions.
