Gemma Pla i Ruiz és de Terrassa i farà sis anys que viu a Estamariu. El dia 19 d’agost ensenyarà a ‘fotografiar l’ànima’ en un taller del cicle ‘Tastet d’Oficis’ que impulsa la Fundació Planes Corts a Estamariu.
Com et vas iniciar en la fotografia?
De ben petita em van regalar una senzilla càmera d’aquelles on apareixia el dibuix d’un sol, un núvol i una bombeta i anava amb ella a tot arreu. Havia de comptar i decidir molt les fotos que feia, perquè eren amb negatiu analògic i no podies anar gastant rodets així com així. Més endavant, el pare em va comprar la primera càmera rèflex analògica, i l’agafava sempre amb una llibreta on apuntava com havia disparat la foto perquè no feia servir l’automàtic, utilitzava el manual i així anava aprenent a base de la teoria que llegia i d’encert i error. Devia tenir quinze anys...
On et vas formar?
Quan vaig anar a la universitat vaig estudiar psicologia, sempre m’havia interessat. En aquella època la fotografia només era una afició. Mentre estudiava, vaig entrar a treballar a l’estudi d’un fotògraf professional, als matins treballava i a les tardes estudiava, i a l’acabar la carrera vaig quedar-m’hi a treballar el dia complet. Era un professional de Terrassa molt reconegut, vaig estar-m’hi sis anys i vaig aprendre moltíssim amb ell. En aquella època tot era encara en analògic, va ser precisament llavors quan va comprar un aparell que escanejava negatius per digitalitzar una fotografia, i va començar a treure el cap el retoc digital.
El que m’apassiona més a la vida és fer fotos, em sento més viva que mai i el cor em fa tucutun
I vas adonar-te que això de la fotografia ja no era només una afició…
Allà vaig veure que m’agradava molt. Vaig aprendre de tot, una cosa és la foto d’estudi, preparada per a publicitat i catàlegs i una altra és la foto immediata, com per exemple les curses per muntanya, on el corredor passa un cop i ja no el tornes a veure…
Què és Tucutun fotografia?
Per mi tucutun és el soroll que fa el cor quan batega. El que m’apassiona més a la vida és fer fotos, em sento més viva que mai i el cor em fa tucutun (riu). Sempre vaig pensar que si mai tenia alguna cosa pròpia relacionada amb la fotografia, li’n diria tucutun.
I ara és la teva empresa…
Sí, és la meva empresa, soc autònoma. Molta gent em coneix per tucutun o tucutuna. Hi ha gent que coneix les meves fotos sense saber que les he fet jo. No volia posar el meu nom propi davant de tot, preferia el sentiment o l’emoció que vull transmetre amb la foto.
Crec que les persones tenen moltes coses bones i en una fotografia vull pensar que pots reflectir l’ànima de la gent, més enllà de l’estètica.
T’has especialitzat en algun tipus de fotografia?
Soc mare de dos filles i abans de tenir-les viatjava molt i treballava força per a revistes de viatges, esports de muntanya, per marques… Quan no vaig poder viatjar tant per les nenes, em vaig especialitzar en fotografia de família i d’estudi. Era una època en què als Estats Units va ser un boom això de la fotografia newborn, fotos d’embaràs, nounats i família que ara ja són el pa de cada dia, però quan vaig començar farà 9 anys, érem quatre els que en fèiem.
T’agrada retratar l’ànima de les persones…
Crec que les persones tenen moltes coses bones i en una fotografia vull pensar que pots reflectir l’ànima de la gent, més enllà de l’estètica. Quan faig fotos de famílies, per exemple, el nounat té una setmana de vida i aquells pares respiren per tots els porus unes sensacions que intentes captar. Quan veus un pare que agafa el seu fill acabat de néixer, la seva mirada té una força molt autèntica i a mi m’agrada plasmar aquesta essència sense guarniments. De fet, en algunes sessions se m’han arribat a negar els ulls de llàgrimes en viure instants màgics.
I també l’ànima de la gent gran…
També. Precisament ara estic preparant una exposició a l’aire lliure per a la primera edició del ‘Festimariu’ que tindrà lloc el 9 i 10 de setembre. La mostra tindrà molta energia i consistirà en uns retrats d’homes i dones nascuts a Estamariu, de més de setanta anys, on vull transmetre la força de la mirada, del pas de la vida i la memòria. Les fotos s’imprimiran en unes lones de gran format i es penjaran a les façanes del poble, crec que serà impressionant de veure i viure
Què ha de tenir una fotografia perquè sigui considerada bona?
Per mi una bona foto ha de transmetre, t’ha de dir, t’ha de fer sentir alguna cosa. És cert que a vegades l’estètica juga un paper rellevant, però per mi una bona fotografia t’ha d’explicar una història, t’ha d’emocionar d’alguna manera.
Per mi una bona fotografia t’ha d’explicar una història, t’ha d’emocionar d’alguna manera.
Farà sis anys que vius a Estamariu, un poble de l’Alt Urgell de 128 habitants. Què me n’has de dir?
Va ser un gran encert. L’Alt Urgell sempre estava en les nostres vacances i escapades i tenia una part de la família que hi vivia. Vam venir a Estamariu perquè és on van néixer els avis de la meva parella, i estic molt contenta d’haver-m’hi quedat, ja som uns estamariuencs més (riu). Buscava ben bé això, un contacte molt directe amb la natura, perquè sempre m’ha inspirat molt, i una vida tranquil·la. Treballo a Estamariu, però faig fotografia per tot el món. Ho faig des de casa amb l’ordinador, que aquest estiu ens va arribar la fibra, i puc fer exactament el mateix que si visqués en una gran ciutat. Treballo en local i en global, és a dir, ara mateix estic preparant l'exposició del ‘Festimariu’, enviant una feina que vaig fer per una marca esportiva internacional, i alhora organitzant un viatge fotogràfic a Islàndia... Des d’Estamariu puc fer la meva feina com ho faria des de Nova York o des de Terrassa.
En l’àmbit de la fotografia es pot viure en local i treballar en global. Treballo a Estamariu, però faig fotografia per tot el món.
La Fundació Planes Corts obre les portes a la formació d'oficis. Creus que la fotografia pot ser una eina de desenvolupament local?
Perfectament! En l’àmbit de la fotografia es pot viure en local i treballar en global. I això ho pots extrapolar a moltes altres feines que siguin mínimament digitals o no. Avui moltes de les reunions de feina es poden fer a través de la pantalla i cada dia més. Ha estat la part més positiva de la pandèmia, crec.
Aquest 19 d’agost imparteixes un taller a cal Parramon d’Estamariu. Com el plantejaràs?
Estrenarem cal Parramon com a casa-museu, i em fa molta il·lusió. Aquest és un taller de fotografia amb el mòbil. Vaig pensar que era millor perquè no tothom té una càmera rèflex ni vol entrar en el món de disparar en mode “manual" i el mòbil tothom el porta al damunt. Es tracta de gaudir amb les fotos, i també gaudir d’on ets amb la vista i no únicament a través del mòbil. No fer fotos sense parar, de manera compulsiva, sinó buscar-hi alguna cosa més, el perquè de captar una imatge. Saber-hi trobar la llum, la mirada, l’ànima… El taller tindrà una petita part teòrica, amb unes nocions bàsiques de composició, llum, etc., i una altra de pràctica. Finalment, ensenyarem a retocar i corregir una mica, sobretot quan hi ha aspectes que no has pogut captar. Ara bé, sempre dic que la millor foto per mi és la que menys retocs necessita.
