Comencem puntuals. Estem a la Casa dels Guardes i el guia ens explica que l’any 1929 l’empresa FHASA (Forces Hidroelèctriques d’Andorra) va demanar al govern del país poder utilitzar les aigües del llac glacial d’Engolasters per produir electricitat. Els van autoritzar a fer-ho però, a canvi, els van demanar un 10% de l’electricitat a un preu molt rebaixat i que construïssin les carreteres d’accés a Engolasters. Així començava l’obra de construcció d’un dic de contenció a Engolasters i, al mateix temps, es posaven les bases per a la construcció de l’Andorra moderna.
A la Casa dels Guardes, feta amb pedra de granit, la pedra que hi ha a la zona, hi podem veure, encara, els esquís de pell de foca que feien servir els operaris de la casa i tota la maquinària suïssa que es va portar per fer la central. Tot el material es pujava amb un funicular que podia carregar fins a 10 tones i que trigava uns 45 minuts per recórrer els poc més de mil metres, amb un desnivell del 80%, que separen la casa del centre d’operacions que era la central hidroelèctrica que es va construir a Engolasters.
Un refugi climàtic
Deixem la casa, però abans ens abriguem una mica. La temperatura ha baixat fins als vint-i-tres graus i descobreixo que el llac d’Engolasters és, també, un refugi climàtic. Durant aquestes setmanes de calor extrema, a dalt a Engolasters les temperatures s’han mantingut més suaus i amb tempestes sovint que refrescaven l’ambient. La vegetació i la fauna de la zona ho agraeixen, i també les famílies que pugen a passar un dia aquí dalt.
Baixem un petit desnivell i trobem exposada la que va ser la primera vàlvula de la capçalera i al costat entrem a la galeria tècnica de la presa, lloc encara més fresc. Són 113 metres de galeria, a sota mateix del dic de contenció, que impacten pel silenci només destorbat pel degoteig constant de les filtracions d’aigua de la presa.
Itinerari natural al voltant del llac
Sortim de nou al carrer, visitem el canal de descàrrega que es va fer al costat de la presa (per si mai aquesta sobreeixís), i continuem la passejada, ara ja menys tècnica i més paisatgística, pel voltant del llac passant pel Canal Madriu, el canal Valira (els dos canals que garanteixen l’aigua) i continuem fins a retornar a la presa, un cop fet el recorregut circular. Una passejada accessible, amb desnivells suaus, ideal per fer en família.
L'empresa FEDA ha aprofitat aquest entorn per a la divulgació de la història i del sector energètic a Andorra, però també per a l'organització d'esdeveniments culturals com són, per exemple, les Nits d'estiu a Engolasters
I encara una sorpresa final. Una més. Des de la presa mirem al fons, recuperem la vista del camí traçat, i veiem dues grans antenes de telecomunicacions, imponents, ara sense ús però protegides com a patrimoni històric del país, que es van construir poc després de la central per tal de garantir la cobertura de telecomunicacions a la zona i que van marcar una època en la qual les comunicacions per ràdio tenien un paper estratègic i cabdal, sobretot durant els conflictes bèl·lics que van marcar Europa durant el segle XX i els períodes de censura i restriccions informatives, especialment a l’Espanya de la dictadura franquista. Però això són figues d’un altre paner…
De retorn cap a casa
Abans d’aquesta visita era conscient de la riquesa natural que té tot l’entorn del llac d’Engolasters, però desconeixia que bona part de la història moderna comença, en part, al llac d’Engolasters. La descoberta ha estat excepcional i del tot recomanable. La visita ha durat una hora i quart, hem caminat uns 2 quilòmetres, i quan s’acaba aprofito per seure en una pedra al costat de l’aigua, relaxar-me un instant i reflexionar sobre la història que amaga aquest entorn únic. Torno cap a casa i, ja a Andorra la Vella, giro la mirada cap a les dues antenes d’Engolasters que s’endevinen a dalt de les muntanyes. Marxo pensant com ha canviat Andorra en els darrers 100 anys…
Info: www.fedacultura.ad
