Estant ja a les darreres setmanes de legislatura és l'hora de fer balanç. Per sort les meves responsabilitats com a regidor a l’Ajuntament de la Seu, han estat dins del meu àmbit laboral, és a dir, l'atenció a les persones, sent el representant d’ERC a la comissió d’atenció a les persones i al Consorci d’Atenció a les Persones de l’Alt Urgell.
Un dels primers aprenentatges que em va tocar fer va ser esbrinar i memoritzar tot un seguit d’ abreviatures i noms estranyíssims que tothom utilitzava constantment: CDIAP, SIE, EAIA, CRAE, SSB... realment n'hi havia per parar boig, però això m’ha permès conèixer un món que desconeixia, el dels serveis socials i tot el que se’n deriva.
Els professionals dels serveis socials són aquells que actuen en els moments més dificultosos i més desesperants de les persones. Tant sigui per ajudar en moments econòmicament deficients, com a nivell de crisis personals o familiars, així com en aspectes de cura. Sovint atenent situacions sobrevingudes, que cal afrontar i resoldre.
Coneguda és la figura del treballador social, qui encara l’esmenta erròniament assistent social, però els serveis socials compten amb un ampli ventall de perfils professionals coordinats i complementats, persones de l’àmbit de l’educació social, la psicologia, la pedagogia, la logopèdia, la fisioteràpia, la integració social, així com també el personal tècnic administratiu, són entre altres, totes elles, figures indispensables per tal de fer rutllar tot l’engranatge.
És molt dur haver d’anar a demanar ajuda a l'administració. Estan encara molt estigmatitzats els serveis socials, cal seguir treballant per arribar a la seva universalització, i potenciar el treball comunitari. Cal ser conscients que tothom ens podem trobar en una situació no desitjada, però ser conscients també, que és una feina molt difícil escoltar i fer-se càrrec dels problemes de la població més vulnerable.
![Advertisement 47421]()
La professionalitat i responsabilitat de les nostres treballadores i treballadors està fora de tot dubte, carreguen una motxilla emocional que s’enduen a casa cada vespre, que poca és la gent que els hi sap reconèixer. A aquesta càrrega, cal sumar-hi un fet que he pogut constar i desconeixia, i és que aquest col·lectiu, que es troba amb els problemes de cara, està realment mal remunerat i totalment desprotegit, i malauradament sovint, sobrecarregat de feina per no tenir coberta la totalitat de la plantilla de l’equip de treball.
Dit això, només em queda demanar com a polític, una millor consideració de la tasca d'aquest sector que és clau en una societat més justa i solidària.
