Ja fa molt de temps que els polítics no reconeixen una derrota. Si els resultats electorals són desastrosos, diuen que bé, que ni tan malament, encara que les dades confirmin el contrari. Utilitzar les dades demogràfiques per camuflar un mal resultat és un clàssic (ara som més, per tant, fins i tot els que perden tenen més vots comparats amb anys anteriors). D’això se’n diu fer-se trampes al solitari; no sé si funciona, però almenys ho sembla, i del que es tracta, sobretot, és que ho sembli.
Utilitzar les dades demogràfiques per camuflar un mal resultat és un clàssic (ara som més, per tant, fins i tot els que perden tenen més vots comparats amb anys anteriors).
Ara, però, es va un pas més enllà, o un tram, o uns quants kilòmetres, i no sol els polítics. Negar la realitat s’ha convertit en una manera de guanyar, encara que la realitat digui que s’ha perdut. Tenim molts exemples, Trump ho utilitza contínuament, i sembla que li funciona. Ningú vol perdre, perdre està mal vist, el fracàs és la pitjor xacra. Ahir, per exemple, Argentina va perdre la final del Mundial de futbol; aquest matí sentia a la ràdio els comentaris de periodistes argentins i del públic en general. No s’ha perdut, hem guanyat, el fet d’arribar a la final ja és una victòria. Ningú assumeix la derrota, tan evident, tan inapel·lable. No, no s’ha perdut, s’ha guanyat. S’ha guanyat perquè Messi no pot perdre d’aquesta manera, perquè l’Argentina és el millor país del món (?), perquè el futbol a Argentina és una religió...; qui no es conforma és perquè no vol. Però en realitat l'Argentina va perdre i algú (en aquest cas Espanya), va guanyar. Amb quina realitat ens quedem? Per què costa tant acceptar una derrota?
Ningú vol perdre, perdre està mal vist, el fracàs és la pitjor xacra.
Ja no es tracta de no saber perdre, cosa bastant natural en caràcters competitius, es tracta d’enganyar-se a un mateix amb subterfugis més o menys ben trobats per no tenir la sensació irritant de no haver pogut guanyar. Passa cada cop més a tot arreu, a la feina, a les relacions personals..., poca gent admet que s’ha equivocat, que ha fet les coses malament, ni tan sols un petit error involuntari és acceptat; això és perdre, i aquesta societat basada en l'èxit no tolera el fracàs, s'entén el fracàs com a fet antagònic a l’èxit, i l'èxit és l’hòstia, el millor que et pot passar en aquesta vida, el «subidon «definitiu. A les xarxes tothom mostra la seva millor cara (menys els que ho critiquen tot, que també hi ha molta mala llet). Simpatia, alegria, diners, poder, bellesa= Èxit. I en el fons tot és mentida i autoengany, ja no es perd amb honor (aquest concepte tan oblidat), ja no hi ha humilitat ni empatia, només orgull malentès i egoisme.
Sisco Ribó
