Soc una gallina ponedora i tot i que soc de plomes ataronjades, em dic Blanqueta. No per tothom, però sí per un petit humà que de tant en tant em visita. Em dedica tanta atenció que fins i tot ha considerat bona idea posar-me un nom. Em persegueix, m'agafa en braços i m'explica coses. Jo no estic acostumada a aquestes mostres d'afectivitat humana, però les tolero amb resignació. Els dies que m'agafa amb delicadesa i no he d'estar patint per la integritat de les plomes o de les ales o de tot el cos sencer, fins i tot diria que les seves visites m'agraden una mica. Ell és el més semblant que tinc a un amic.
D'un temps ençà, tinc problemes. El meu cos em va enganyar, em va fer creure que dins aquell ou que acabava de pondre hi havia un pollet. I jo vinga covar-lo, dia i nit cuidant que estigués calentet, vigilant-lo, amanyagant-lo i estimant-lo. Però cada dia continuava sent només un ou. Com la majoria dels ous, un ou buit de vida.
No només les ganes de ser mare van ser víctimes de l'engany del meu cos, sinó també el meu plomatge, que va anar caient progressivament a mesura que els dies passaven i aquell ou continuava sent només un ou.
En perdre gran part de les plomes, les meves companyes de corral em van començar a mirar amb una mirada estranya i a apartar-se de mi.
D'això ja fa unes setmanes, però la situació no ha millorat.
Quan ens porten el menjar, surto corrents com si s'hagués d'acabar el món i m'abraono sobre el plat, com he fet sempre. Però ara no hi arribo. Les altres gallines em piquen amb el bec una vegada i una altra per no compartir el plat. No em volen al seu costat. Me n'haig d'anar a l'altra punta del corral i resignada esperar les restes que quedin quan elles acabin.
No ho entenc. Em continua agradant rascar el terra, buscar cucs i pondre ous. Continuen fent-me por els gats i pànic les guineus. Encara tinc passió per les fulles d'enciam i per les llavors de síndria. Soc igual de gallina que sempre. Encara soc la Blanqueta.
Jo no em rendeixo i dia a dia, intento encaixar. Torno a acostar-me a elles, però una vegada i una altra, cops amb el pic. Aparta't. Sola. No et volem amb nosaltres. Menja sola. Fuig d'aquí. Juga sola. Ets diferent. Cova sola. No et volem al grup. Dorm sola. No acceptem les diferents. Sola. Al fons del corral.
Per sort, el tinc a ell, que de tant en tant em visita i m'ajuda. Ho ha intentat solucionar repartint el menjar en diversos plats, enganxant-me les plomes ja caigudes, però res d'això ha funcionat.
Avui ell ha vingut amb altres humans més grans. El petit m'ha dit que un d'ells es diu veterinari i ha trobat la solució. Seran pastilles? Xarop? Gotes? Em faran néixer noves plomes ràpidament?
Espero encuriosida saber en què deu consistir la solució. Ostres! Què és això? Arriben moltes més com nosaltres, però d'altres colors i mides. N'hi ha de negres, de blanques, de petites, de grans. Amb la cresta més vermella, més taronja. Amb el bec més curt, més llarg. No havia vist mai cap que fos com elles. Són totes gallines, però totes diferents entre elles i diferents de les que vivim en aquest corral.
Entren al galliner i s'acosten al meu plat. Les saludo, compartim el menjar, els ensenyo on dormim i on és més fàcil trobar cucs entre la terra. Els explico l'hora que els humans ens donen l'enciam i on amagar-se si s'acosta una guineu.
Les meves antigues companyes inicialment s'aparten de nosaltres en un racó, però a mesura que avancen les hores comencen a acostar-se'ns. Ja no em miren amb la mirada agressiva ni em reben amb picades.
Abans d'anar-se'n l'humà veterinari ha dit que el meu plomall tornarà a créixer i tornaré a ser com abans. Però ja no sé si ho vull. No m'importa estar mig pelada i el meu cos ha passat a ser un lloc on em sento bé.
M'equivocava, la solució del problema no era en mi, era en elles, en les que tracten la diferència amb crueltat i rebuig.
Tots i totes som diferents. El que passava en el galliner de casa meva, es repeteix diàriament a la societat, al carrer, a les feines, a les escoles. I sempre són els diferents els que fan el possible per acabar encaixant. Potser, ha arribat el moment que el qui canviï sigui el qui no sap mirar als altres amb respecte i empatia. Haurem d'aprendre d'un galliner?
