Conten les llegendes que els Pirineus van néixer de l’amor d’Hèrcules (l’heroi grec Hèracles) i de la princesa Pirena, amuntegant grans pedres com a mausoleu sobre el cos de la bella jove que havia mort en l’incendi dels boscos, provocat pel monstre Gerió. El nom de Pyros (foc) estava relacionat amb el nom de la princesa i el gran incendi.
La Seu d’Urgell, segons documents municipals, fou fundada l’any 606 després del diluvi general per Hèrcules egipcià. Un gran diluvi, potser no tan gran com l’universal, es va produir a la vall del Segre el mes de novembre de 1982. Com a reacció, es va canalitzar el riu i es van condicionar les terres de llevant del nucli històric de la Seu com a parc esportiu. La població de seguida es va sentir atreta per la part amable del riu i de la naturalesa de ribera fluvial. Els ocells cantaven de nou.
Els jocs olímpics de 1992 a Barcelona van incloure, per primera vegada al programa oficial, la disciplina de canoa eslàlom, que ja havia estat exhibida a Augsburg en els jocs olímpics de Munich de 1972. L’any 1988, l’aprovació de l’eslàlom i la designació de subseu olímpica pel Comitè Olímpic Internacional fou un tret de sortida per a la més gran transformació urbanística de la ciutat.
Les obres olímpiques dels cinc anys que culminarien el 1992 van millorar l’accessibilitat per carretera, l’estació d’autobusos, els carrers de l’eixample i les façanes del nucli antic; els col·lectors de clavegueram, l’estació de depuració d’aigües residuals; els accessos de vianants i la circumval·lació per vora del Segre; l’hospital comarcal va ser ampliat i remodelat i, al parc del Segre, els canals de piragüisme van quedar garantits per la minicentral reversible. En conjunt, una gran transformació, a escala de la ciutat, com mai s’havia experimentat en tan poc temps.
Mirant endarrere podrem recordar la il·lusió generada per l’esperit olímpic que va fer venir a la Seu 135 esportistes de 25 nacions, assistits per entrenadors i directors federatius, amb una organització del Comitè Organitzador Olímpic COOB’92 que aplegava, entre la Vila Olímpica i el Parc, més de mil persones, 850 d’elles voluntaris olímpics. Les competicions del 31 de juliol i de l’1 i 2 d’agost van ser una festa de l’esport de canoa, acompanyada per les màximes autoritats polítiques i esportives. El resultat va ser molt bo per a la ciutat i, a la majoria dels seus ciutadans, els va generar confiança i autoestima.
El factor humà, el més important per assolir resultats, va ser en aquells moments fonamental per contagiar il·lusió i confiança a tota la societat urgellenca. Tots plegats, al voltant del projecte olímpic, vam tenir molta més força i encert.
El parc olímpic del Segre, la instal·lació olímpica de la Seu, es gestiona des d’una societat pública municipal. En els vint anys de gestió sostenible, el parc s’ha mantingut actiu al servei de l’esport, sobretot del piragüisme, però també d’altres esports d’espais oberts com l’esquí nòrdic, el ciclisme i les curses atlètiques. I també per dinamitzar el turisme, amb serveis recreatius de ràfting i caiac de base. Les escoles hi han trobat un espai educatiu per al piragüisme d’iniciació.
L’explotació comercial i la producció d’energia hidroelèctrica de la minicentral han suportat íntegrament les despeses de manteniment i explotació, fins al punt de crear un excedent per a inversions de millora en un import d’1,7 milions d’euros. De les instal·lacions del llegat olímpic de Barcelona 1992, el parc és un exemple per a altres projectes arreu del món. Com a parc públic, és una referència de la Ciutat i un actiu molt apreciat per residents i visitants.
Per motivar els esportistes del Club CADÍ CK, situat al propi parc, s’organitzen anualment una desena de competicions d’eslàlom, tant a nivell de club, com a nivell català, espanyol i internacional. Les Copes del Segre, organitzades amb Ponts; les Copes Pirineus, organitzades amb Pau i Foix; i les 17 Copes del Món, organitzades amb la Federació Internacional de Canoa, donen projecció a l’esport, a la ciutat i a la regió. El Campionat d’Europa de 2011 i els Campionats del Món 1999, 2009 i el proper de 2019 situen la Seu d’Urgell a l’elit dels destins mundials de canoa eslàlom. La feina ben feta per entrenadors i directius esportius ha fructificat en la progressió i en les medalles aconseguides en les competicions al parc i en les altres proves internacionals de la FIC, així com en els Jocs Olímpics de Londres 2012 (bronze) i de Rio 2016, amb la medalla d’or de Maialen Chourraut. Núria Vilarrubla és la millor exponent que el sistema d’excel·lència del Centre de Tecnificació i de competicions també ha donat resultat en el club local. El mèrit del treball i dels premis és naturalment dels atletes que es guanyen les medalles, però els entrenadors, els dirigents i els acompanyants en la idònia instal·lació del parc també han contribuït decisivament a aquesta bateria d’èxits.
El present del nostre piragüisme és doncs de balanç molt positiu, i les perspectives immediates estan dibuixades fins a la tardor de 2019. Les proves de la Seu seran classificatòries per participar a Tokio 2020 en els propers jocs olímpics. Molts equips estrangers estaran interessats a entrenar en aquesta instal·lació que tècnicament es manté adequada per a la millor preparació. Aquesta circumstància conjuntural i el potencial de crear un clúster internacional als Pirineus -amb la Seu, Pau, Saint Pe, Foix, Sort, Ponts i Arfa-, destinat a la formació i als entrenament en piragüisme d’aigües braves -en les tres modalitats d’eslàlom, descens esprint i estil lliure- tenen ara la seva oportunitat. Hi ha les instal·lacions, hi ha la capacitat i l’experiència organitzadora, però encara falten molts més vímets per a teixir aquest cistell.
Ara, el context polític no ajuda gens. La dèria nacionalista que assola Europa, la desconnexió d’Espanya i Catalunya, la crisi econòmica i financera, ja van fer descarrilar l’any 2013 el projecte de candidatura Barcelona-Pirineus per als JJOO d’Hivern de 2022. La situació política i econòmica actual, a l’entrada de 2017, és molt incerta i el resultat durant aquesta dècada serà probablement migrat. La falta de legítima ambició política i social per resoldre els problemes del món real ens condueix cap a uns camins pedregosos que poden ser encara molt difícils de transitar. Capitalisme liberal, populisme i control excessiu dels mitjans de comunicació són mals companys per avançar cap a una Europa millor. Les crisis dels partits polítics són una tragèdia afegida.
L’aigua ens va menar cap al piragüisme fa cinquanta anys, els jocs olímpics ens van posar en òrbita fa vint-i-cinc anys i ara precisem de més combustible, amb bons dirigents i millors idees per continuar cap a un futur més esperançador. Ens convindria planificar objectius ambiciosos, assolibles en pocs anys, per retrobar la unitat i la força col·lectiva, per a fer realitat una societat millor. Un projecte de ciutat que ens faci de guia vint-i-cinc anys més.
Ramon Ganyet
