El cas de Daniel de Alfonso, el ja cèlebre director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, ha esclatat com una bomba en l’última setmana de campanya de les eleccions espanyoles del 26J. Crec que a hores d’ara és innecessari explicar qui és aquest senyor i què es dedicaven a fer ell i el ministre de l’interior espanyol Jorge Fernández Díaz. Bàsicament van organitzar una caça de bruixes contra independentistes per tal de treure a la llum suposats casos de corrupció (i reals també) a fi de debilitar les cares visibles del Procés. L’objectiu: reduir els adeptes a l’independentisme i debilitar a qualsevol preu els líders polítics del moviment. Entre els anys 40 i ara l’única diferència és que abans l’Estat et fotia un tret a la nuca i et deixava al voral, i aquí no ha passat res; mentre que al segle XXI han canviat les bales pels dossiers falsos filtrats a la premsa a l’espera que sigui la ciutadania la què et foti el tret, metafòricament parlant.
La principal víctima de tot això és sense cap mena de dubte la ciutadania. La que paga impostos per mantenir aquest Estat putrefacte, la què paga el sou al ministre Fernández Díaz i a Daniel de Alfonso i la què finança una Oficina Antifrau que curiosament es dedica, entre d’altres coses, a defraudar i conspirar. Quan l’Estat està podrit com una poma no n’hi ha prou amb treure’n un trosset, s’ha de tirar tot a les escombraries. Les altres víctimes són, evidentment, els partits objecte de persecució, els que són obertament independentistes. Aquests partits, seguint la voluntat popular, no ho oblidem, han apostat per la creació d’una República Catalana i per aquest motiu han estat perseguits per la inquisició estatal.
Després d’assabentar-te d’un cas així, i de fer els escarafalls necessaris (posant el crit al cel a tuiter i a facebook, flipant amb els amics i coneguts i criticant a fons aquests desvergonyits) és el moment de seure i pensar. I pensar en qui va col·locar un energumen com aquest al capdavant de l’Oficina Antifrau de Catalunya. Realment aquest senyor responia al perfil idoni pel càrrec? Doncs la veritat és que no. Ja sé que dir-ho a toro pasado és molt fàcil, però hi havia alguns elements que feien pensar-s’ho dues vegades. L’element fonamental era que aquest senyor era membre de l’Asociación Profesional de Magistratura (APM) en què la majoria d’afiliats són juristes conservadors, del perfil dels del Tribunal Constitucional. Alguns partits com Solidaritat (SI) ja van avisar que aquest era un home tèrbol i que no responia a la imparcialitat que el càrrec requeria (veure vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=Qy-vwYFFmLg&feature=youtu.be) mentre que d’altres com Iniciativa (ICV) van dir que la proposta no es va consensuar de manera suficient.
Però encara no hem arribat al punt clau de la qüestió. Qui va proposar a De Alfonso pel càrrec? Doncs l’aleshores president de la Generalitat Artur Mas (veure enllaç: http://elpais.com/diario/2011/06/29/catalunya/1309309638_850215.html). La seva candidatura va ser aprovada amb els vots del PP (quina sorpresa!) i del PSC, més evidentment els de CiU. ERC i ICV es van abstenir i SI va votar-hi en contra. Alguns potser es pregunten perquè Convergència va apostar per De Alfonso i la resposta és senzilla: per aquelles dates Artur Mas tenia una aliança tàcita amb el PP per aplicar retallades a tort i a dret (austeritat, en diuen) i una de les contrapartides d’aquest pacte era apostar per un conservador per aquest càrrec. Un conservador que és de la mateixa línia de juristes que els membres del Tribunal Constitucional que van carregar-se l’Estatut del 2008! I Convergència va pactar-ho tot amb un partit com el PP fundat pels hereus del feixisme espanyol (cosa que amb aquest cas s’ha vist ben clar).
És ben cert que les conspiracions de Fernández Díaz i De Alfonso tenien com objectiu Convergència (en els darrers temps que s’han fet independentistes), però no deixa de ser cert també que van ser ells mateixos els què van apostar per un conservador potser poc imparcial, pactant amb els hereus del franquisme. Com diu la dita, cria cuervos... Ningú nega que ells siguin ara les víctimes de tot això, però potser en el seu moment la va ben cagar. Crec, per tant, que des de Convergència caldria una mica d’autocrítica després d’aquest nomenament, sobretot perquè alguns tenim memòria.
Oliver Vergés. Historiador.
