Venjança i covardia: les dues cares de la por

Abans que existissin policies, jutges i presons, la venjança era una responsabilitat moral. No un desig, no una passió irracional. Un deure.

La venjança era pública, assumida i, sovint, cantada

Si algú del teu clan matava un parent d'un altre clan, esperaves, calculaves, i quan arribava el moment, tornaves el cop. No a les fosques, sense amagar-te. La venjança era pública, assumida i, sovint, cantada. Perquè en societats sense Estat, la venjança complia una funció precisa: restaurar l'equilibri trencat. Mostrar que el teu grup no era feble, i advertir els altres que la impunitat tenia un preu.

Marcel Mauss, en el seu “Assaig sobre el do”, no va parlar directament de la venjança. Però la seva lògica del "donar, rebre i retornar" s'hi aplica com un guant. Tota ofensa és un deute. I no retornar l'ofensa, deixar de respondre, equival a acceptar la derrota, dissoldre el vincle, desaparèixer com a subjecte social.

La venjança, des d'aquesta mirada, no és l'antítesi del do: n'és la cara fosca però necessària; la contrapartida es un do agressiu.

I tanmateix, fixem-nos-hi: aquesta venjança primitiva mai no era anònima. Mai no era covarda.

La covardia no vol equilibri: vol impunitat

La covardia, en canvi, és un altre animal. No té deute que saldar, ni honor a restaurar. La covardia no vol equilibri: vol impunitat. Vol fer mal sense pagar el preu. Vol destruir sense exposar-se.

L'anònim que escriu una carta difamatòria, o, encara més baix, qui no escriu la carta però la dicta des de l'ombra, i troba algú que, amb formació per saber com fer mal sense deixar rastre, amb un ressentiment arrossegat d'un nomenament no aconseguit, o amb una posició subordinada que li permet acostar-se a la víctima, accepta de ser la mà que escriu i la veu que lliura el cop. Perquè de vegades la venjança només és l'excusa. El que es busca, en el fons, és seure on l'altre s'asseu.

El company que empastifa per l'esquena mentre somriu de cara. Aquell que, des de la seguretat de l'anonimat o de la complicitat grupal, assenyala un altre sense donar la cara. Tots ells practiquen la venjança covarda. Han après que poden ferir sense cicatriu pròpia, que poden trencar la reputació d'un altre sense arriscar ni un sol minut de la seva acomodada vida.

Hem convertit la venjança en un producte de baix risc

I aquí rau la perversió moderna: hem convertit la venjança en un producte de baix risc. L'antic venjador posava la cara. Sabia que si fallava, li costaria car. El covard d'avui, en canvi, ha après a operar des de la trinxera de l'anonimat o la simple mala fe. Escriu, insinua, destrueix, i quan li demanen proves, es fa el desentès. O pitjor: acusa l'altre de voler-lo silenciar.

Però no ens enganyem: la covardia no és només una debilitat moral. És un destructor de vincles socials molt més eficaç que la venjança antiga. Perquè la venjança cara a cara, com a mínim, netejava l'aire. Sabies qui t'havia fet mal i per què. Podies defensar-te. En canvi, el cop donat a les fosques deixa la víctima sense resposta, sense saber d'on ve l'ofensa, sense poder tancar el cercle del deute. I una societat on els deutes no es poden saldar és una societat que es corromp per dins.

Aquesta corrupció silenciosa és la que més m'amoïna. Perquè la venjança covarda no només fereix una persona: enverina tot l'entorn. Quan un veí rep una carta anònima, ja no confia en cap veí. Quan algú és difamat sense proves, els que l'envolten comencen a sospitar de tothom. El dubte, un cop instal·lat, treballa sol. Es retroalimenta. Es fa realitat, encara que parteixi d'una mentida.

L'antropòleg René Girard ho va descriure millor que ningú: la violència tendeix a imitar-se. I la violència encoberta és la més contagiosa. Perquè si veig que algú pot destruir un altre sense conseqüències, per què no ho faria jo també? I si tothom ho pot fer, qui queda per confiar?

La sortida d'aquest cercle no és prohibir la venjança, perquè és humana i irreprimible. La sortida és rescatar-ne la forma honorable: la que té nom, la que dona la cara, la que accepta el risc del contraatac.

Per això defenso la valentia de l'enfrontament net. Dir "no estic d'acord" en una reunió, signar una crítica amb el teu nom, actua en conseqüència si creus que algú ha obrat malament, i si no ets capaç de fer-ho tu mateix, mai arrosseguis un tercer perquè ho faci per tu. Perquè atacar impunement sense proves no és valentia ni justícia. És covardia pura i dura.

«Els trets dels voltants ens impedeixen sentir bé, però la veu humana és diferent d'altres sons: pot fer-se sentir per sobre de sorolls que ho inunden tot, encara que no estigui cridant, encara que sigui un xiuxiueig. Fins i tot el murmuri més lleu silenciaria un exèrcit quan diu la veritat.» (La intèrpret, Sydney Pollack)

I ara et pregunto a tu, lector: quantes vegades has preferit el plaer secret de la difamació a la incomoditat de dir les coses a la cara?

I sobretot: t'has parat a pensar quants vincles socials has contribuït a trencar, només per no tenir el valor d'enfrontar-te al qui creus que t'ha fallat?

María José Moreno Sirvent

Antropóloga