L'ús de l'altre: petita antropologia de la manipulació quotidiana
Des de la meva formació com a antropòloga he observat, al llarg dels anys, un fenomen que es repeteix en totes les cultures i en tots els temps: la capacitat de l'ésser humà per anteposar els seus interessos personals al bé comú, i fer-ho, a més, utilitzant els altres com a instrument. Avui vull reflexionar sobre això.
La coartada del bé comú; quan algú actua buscant el benefici personal, el més eficaç és embolcallar els seus interessos amb la vestimenta d'una causa noble. És llavors quan es busca a aquells que tenen queixes, legítimes o no, —persones vulnerables, joves idealistes, col·lectius amb necessitats reals— i se'ls converteix en altaveu d’un eslògan atractiu. Ells creuen que defensen una causa justa, però en realitat són peces en un tauler que no controlen.
La manipulació de la paraula; l'antropòleg Clifford Geertz deia que l'ésser humà és un animal suspès en xarxes de significat que ell mateix ha teixit. Qui manipula, el que fa és trencar aquestes xarxes i tornar-les a teixir al seu favor.
La mitja veritat, que és la mentida més difícil de desmuntar
Agafa una frase d’aquí, una expressió d’allà, descontextualitza, retalla, silencia el que no interessa. Construeix un relat que no és fals del tot, però que tampoc és cert. És la força de la mitja veritat, que és la mentida més difícil de desmuntar.
L'ús dels altres com a escut; un dels descobriments més inquietants de l'antropologia és com, en moltes cultures, s'ha utilitzat els més febles com a bocs expiatoris o com a escuts humans. Aquí no parlo de violència física, sinó de violència simbòlica. La manipulació de la informació i el pes de la ignorància fa que la persona utilitzada es trobi en un estat de indefensió i sense possibilitat de trobar una sortida. Amb missatges com “jo lluito per vosaltres”, l’inductor es protegeix darrera de les persones a les que convenç de que les vol ajudar, quan en realitat, només ho fa per interessos propis amagant la seva responsabilitat i fent servir els altres com a justificació dels seus actes.
El debat públic s'empobreix quan s'omple d'intoxicació en lloc d'arguments
El cost de la intoxicació; tot això té un cost i és un cost molt elevat. El paga aquell que veu malmesa la seva reputació sense causa justificada; el paguen les persones que treballen honestament, els que veuen com el seu esforç es dilueix en rumors, els que són utilitzats sense saber-ho i que, quan descobreixin la veritat, hauran de carregar amb la incomoditat d'haver estat instruments. I el paga, també, la societat perquè el debat públic s'empobreix quan s'omple d'intoxicació en lloc d'arguments.
La responsabilitat dels mitjans; aquí convé una reflexió addicional: el paper de qui difon aquestes narratives. Els mitjans de comunicació que no contrasten, que accepten versions sense verificar, que donen altaveu a fonts i fets no reals, es converteixen en còmplices. I el dany que causen és doble: desinformen i legitimen la manipulació. Vivim en una societat on dir la veritat ja no té cap valor i la mentida té el poder, al no ser penalitzada, de modificar la vida, la salut i la trajectòria personal i social, dels implicats en aquestes situacions artificialment creades.
Al final, l'ús de l'altre continua sent un misteri no resolt. Si la manipulació floreix quan hi ha còmplices, quan hi ha silencis i quan la veritat esdevé incòmoda, aleshores la pregunta és: fins a quin punt som responsables, com a societat, de les mentides que deixem créixer?
Les societats funcionen quan hi ha confiança, transparència i respecte pels fets
Conclusió. Com a antropòloga, sé que l'ésser humà és complex, contradictori, capaç del millor i del pitjor. Però també sé que les societats funcionen quan hi ha confiança, transparència i respecte pels fets. Quan algú anteposa els seus interessos personals al bé comú i utilitza els altres per a això, no només danya a persones concretes, sinó que enverina el teixit social. Per això, davant la manipulació, només hi ha una resposta: la veritat, dita amb calma, i el silenci actiu davant de qui busca soroll. Perquè al final, els fets, com les bones etnografies, sempre acaben imposant-se.
I un cop observat el fenomen, descrites les peces i assenyalades les contradiccions, queda una pregunta que potser l'antropologia també podria respondre: què porta una persona a utilitzar els altres per als seus propis fins, i què porta la societat a permetre-ho?
I tu, que has arribat fins aquí, podries reconèixer si alguna vegada has estat peça o espectador d'una manipulació disfressada?
María José Moreno Sirvent