SpaceX va sortir a borsa el 12 de juny de 2026. Un debut històric seguit d'un aterratge forçós. L'eufòria financera que va desencadenar amaga una pregunta incòmoda: pot una democràcia delegar les seves comunicacions estratègiques a una sola empresa privada?
Ucraïna va ser l'avís. Quan Rússia va envair, Starlink va mantenir viu el país. Drons, artilleria i hospitals van dependre dels seus satèl·lits. Però també va passar quelcom inquietant: Starlink, operat per SpaceX, va restringir l'accés a la seva xarxa en zones de conflicte contra la voluntat del govern ucraïnès. Una decisió corporativa, sense supervisió pública, va alterar el rumb d'una guerra.
Cap democràcia vota el consell d'administració de SpaceX. I cap tractat impedeix que demà decideixin qui es connecta i qui no.
El problema no és només polític, sinó estructural. SpaceX llança més satèl·lits al mes que tots els seus competidors junts en un any. Ocupa les millors òrbites, fixa els estàndards i pot vendre connectivitat a preus insuperables. És com si una empresa fos la propietària de totes les autopistes i ports d'Occident.
Europa ha intentat reaccionar amb el projecte IRIS, una constel·lació sobirana. Però la velocitat juga en contra. Quan un ciberatac o un desastre natural deixi sense fibra òptica un país, l'única solució immediata serà Starlink. I el seu us implica enviar dades de defensa i emergències a una xarxa controlada per un sol home amb seu a Texas.
Occident va delegar en la Guerra Freda les seves comunicacions crítiques a consorcis interestatals. Avui ho fa en una empresa privada sense competència real, sense clàusules d'intervenció pública i sense un marc legal per a l'espai.
Starlink és una fita tecnològica. Però també és un experiment silenciós: el d'una democràcia que lliura la seva sobirania a canvi de velocitat. Fins que aquesta velocitat xoqui contra un interès que no sigui el seu.
I aquí rau l'antropologia del problema: l'ésser humà només mira el cel quan el terra li tremola. Hem normalitzat que un sol home decideixi qui es connecta al món perquè la comoditat ens adorm, perquè mentre la fibra òptica funciona i el mòbil té cobertura, el debat sobre la sobirania sembla una abstracció. Però l'abstracció esdevé urgència quan la xarxa trontolla, quan el teu accés a Internet no depèn d'un estat de dret, sinó d'una política corporativa canviant, quan la comunicació crítica del teu país depèn de la bona voluntat d'un accionista.
"Quan una democràcia subcontracta la seva sobirania a un accionista, deixa de ser democràcia per esdevenir franquícia."*
Zygmunt Bauman, sociòleg polonès
I tu, que vius còmodament pensant que aquests problemes només afecten zones de guerra o països llunyans: què faràs el dia que sigui el teu mòbil, el teu banc o l'ambulància del teu fill els que necessitin permís d'una oficina a Texas per funcionar?
*Nota: La citació atribuïda a Zygmunt Bauman (1925-2017) recull l'esperit del seu pensament sobre la modernitat líquida i la progressiva pèrdua de sobirania dels estats en favor de poders privats i globals. Bauman advertia que les democràcies contemporànies cedeixen, sovint de manera inconscient, funcions essencials a entitats que no estan sotmeses al control ciutadà, confonent eficiència amb llibertat. La frase, encara que sintetitzada per a aquest article, beu directament de les seves obres Modernitat líquida (2000) i Confiança i por (2006)
María José Moreno Sirvent, antropóloga
