Cada matí, en obrir un petit diari del nostre país veí, hom es troba amb la mateixa cantarella: generalitzacions gruixudes, mitges veritats que esgarrifen i desqualificacions llançades a l'engròs. Sembla que, per a certs periodistes, tot servidor públic, començant pel nostre alcalde, és sospitós per definició, mandrós o directament corrupte. Una campanya de desprestigi ben orquestrada, que confon l'excepció amb la regla i que sembra desconfiança allà on caldria reconeixement.
Des d'una mirada antropològica, aquestes desqualificacions sistemàtiques no són innocents. Marcel Mauss, en el seu cèlebre Assaig sobre el do, ja va demostrar que l'ésser humà viu en societat articulat al voltant de tres obligacions fonamentals: donar, rebre i retornar. A aquests pilars del vincle social, n'hi afegiria tres de complementaris: la confiança, creure que l'altre no ens fallarà, el do, aquella generositat que no espera retribució immediata, i la reciprocitat, aquell "donar per rebre" que manté l'equilibri col·lectiu.
Però no ens enganyem: no és un error periodístic, és una estratègia deliberada. L'objectiu és destruir el vincle social per justificar allò injustificable i, de passada, colpejar precisament qui més treballa pel bé comú.
Però no ens enganyem: no és un error periodístic, és una estratègia deliberada. L'objectiu és destruir el vincle social per justificar allò injustificable i, de passada, colpejar precisament qui més treballa pel bé comú.
Avui vull fer un anàlisi en positiu, posant el focus on el que realment val la pena: els nostres servidors públics anònims i també el nostre alcalde. Parlem d'ells.
Parlem del personal d’infermeria que matina per atendre desenes de pacients amb un somriure, tot i portar dos anys sense augment de sou. Dels mestres que treuen diners de la seva butxaca per comprar quaderns als alumnes en situació de vulnerabilitat. Del cos de policia municipal que resol un conflicte veïnal amb paciència i ofici, que salva un infant enmig del caos. Del personal administratiu que agilitza un expedient perquè una família rebi el seu ajut a temps. Del grups d’assistents socials que recorren barris marginals, sense aplaudiments.
Avui vull fer un anàlisi en positiu, posant el focus on el que realment val la pena: els nostres servidors públics anònims i també el nostre alcalde. Parlem d'ells.
I parlem del nostre alcalde. Cada dia és desperta sent objecte de difamació: li atribueixen intencions que no té, retorcen les seves paraules i silencien sistemàticament els seus encerts. Però allà segueix, al peu del canó, reunint-se amb veïns, buscant solucions i aguantant el xàfec amb una dignitat que no comprenen els qui l’ataquen des del despatx sense trepitjar mai el carrer. Perquè ser alcalde avui és també un acte de generositat: donar temps, presència i coratge sense garantia de reconeixement, únicament per servir i valorar la tasca dels altres.
I parlem del nostre alcalde. Cada dia és desperta sent objecte de difamació: li atribueixen intencions que no té, retorcen les seves paraules i silencien sistemàticament els seus encerts.
Tots ells, els servidors anònims i els electes, no surten als titulars. No fan notícia. Però sostenen el poble amb les mans callades, construint comunitat dia rere dia. El problema és que uns pocs, amb interessos personals ben concrets, que n'hi ha, i cal perseguir-los amb tota la fermesa de la llei, han aconseguit una cosa perversa: ficar-ho tot al mateix sac. Com si la honestedat de la majoria no pesés res davant l'escàndol d'una minoria. I és exactament això el que cerquen els que ataquen des de la premsa amb mentides i desqualificacions: que el ciutadà perdi la fe en allò públic, que cregui que tot està podrit, que acabi aplaudint el desmantellament del col·lectiu.
Perquè ser alcalde avui és també un acte de generositat: donar temps, presència i coratge sense garantia de reconeixement, únicament per servir i valorar la tasca dels altres.
En definitiva: que trenquin la reciprocitat social. Perquè si tot és corrupció, per què col·laborar? Per què pagar impostos? Per què confiar?
Conec desenes de persones que treballen més hores de les que cobren, que inventen solucions sense recursos, que se senten impotents davant les injustícies que veuen cada dia. I conec un alcalde que, malgrat la difamació diària, continua obrint la mà.
Mereixen que algú els digui, ben alt i ben clar: "Gràcies. Us veiem. Confiem en vosaltres."
Aquesta és la confiança que no ens poden robar. Aquest és el do que es multiplica quan s'exerceix amb honestedat. I aquesta és la reciprocitat que hem de practicar: defensar a qui ens defensa, encara que els mitjans intentin convèncer-nos del contrari.
Així que, senyores i senyors de la campanya del fang, segueixin publicant les seves mitges veritats. Nosaltres seguirem explicant l'altra història: la de la majoria decent, la dels nostres servidors públics que, malgrat tot, s'aixequen cada dia i fan més del que poden. Perquè el prestigi d'una societat no el basteixen els que difamen amb bona ploma que n'hi ha a tot arreu, sinó la dignitat silenciosa de qui treballa sense esperar aplaudiments.
I ara, estimat lector, et llanço una pregunta que convida a la teva pròpia reflexió: Si la campanya de desprestigi contra els nostres servidors públics i el nostre alcalde fos tan fonamentada com repeteix cada dia el diari… per què cap dels qui tant difamen s'atreveix a posar noms, dates i proves concretes davant d'un jutge? I sobretot: qui es beneficia realment que tu perdis la confiança en els que cada matí es deixen la pell per aquest poble?
María José Moreno Sirvent
Antropòloga
