Tripijocs econòmics i corrupció
Vet aquí un nou episodi de tripijocs econòmics i corrupció amb recursos públics pel mig, el funcionariat que els administra i el corruptor de torn. Segons la Sindicatura de Comptes, entre el Departament de Drets Socials i la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) es van polir, entre 2016 i 2024, la picossada de 167,5 milions d’euros pagats indegudament. Un període de vuit anys en què el Departament de Drets Social i la DGAIA van dependre d’Esquerra Republicana, set anys, i de Junts per Catalunya, un any.
La Sindicatura de Comptes els atribueix, a Drets Socials i a la DGAIA, irregularitats tan greus com la desviació de diners públics cap a fundacions opaques que el rebien d’estranquis, o pagaments de serveis que no s’havien arribat a fer mai, o pagaments a favor de places que no existien, o pagament de pisos a preus astronòmics... Un descontrol oficial monumental, però una moma celestial per a tots aquells que s’anaven omplint les butxaques de calé. Una DGAIA, d’altra banda, que tampoc no va saber tenir la cura que calia —un altre fet greu— envers els nois i noies tutelats vulnerables, la primera raó de la seva existència. Unes irregularitats que ja havien estat denunciades per la diputada pel PSC Gemma Lienas i Massot, en sessions parlamentàries dels anys 2016 i 2017, sense que provoquessin cap mena d’efecte oficial.
És clar que això dels tripijocs econòmics de sotamà, la corrupció política i el corruptor de torn, a casa nostra no és pas nou. Si fem memòria en podem recordar molts casos, començant per Fèlix Millet —o Pillet, o Bitllet, com el va rebatejar el poble—, amo i senyor del Palau de la Música durant anys. La Fundació Ramon Trias Fargas, afí a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), va rebre 630.000 euros de la Fundació Orfeó Català i els comptes de la primera fundació no ho registraven. A més, Àngel Colom, un dels dirigents de CDC, l’any 2000 també n’havia rebut 75.000 euros, uns diners que havien de servir per a pagar deutes de l’efímer Partit per la Independència (PI), que havia fundat de bracet amb Pilar Rahola l’any 1996. Així que se’n va destapar el cas, el Partit Socialista de Catalunya (PSC) —aleshores amb uns diputats que a Catalunya votaven A i a Madrid votaven B, o viceversa— va saltar a la jugular de CDC amb ràbia mal continguda.
És clar que això dels tripijocs econòmics de sotamà, la corrupció política i el corruptor de torn, a casa nostra no és pas nou. Si fem memòria en podem recordar molts casos, començant per Fèlix Millet —o Pillet, o Bitllet, com el va rebatejar el poble—, amo i senyor del Palau de la Música durant anys
La rèplica de CDC no es va fer esperar. Va retreure durament al PSC que la Caixa de Catalunya —presidida en aquell moment pel socialista Narcís Serra— li havia perdonat graciosament un deute de 7.000.000 d’euros, una generositat que feia arrufar el nas. Tothom sap que si una caixa o un banc et dóna un aglà és per a fer-te cagar un roure.
Uns afers foscos, d’interessos econòmics i polítics, en què tampoc no van mancar-hi els retrets del Partit Popular de Catalunya (PPC) —aquell partit espanyol que diu que és català— contra CDC; un PPC germà del Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) i del Partit Popular de les Illes Balears (PPIB), enfangats tots dos fins al coll arran dels casos Gürtel i Palma Arena. Un PPC que no es recordava, probablement, que l’any 2003 Fèlix Millet s’incorpora a l’Institut Catalunya Futur, dins de la FAES, presidida per José María Aznar, i que aquell mateix any la Fundació Orfeó Català rep una donació de 3.000.000 d’euros del Ministeri de Cultura del Govern espanyol, el president del qual era, justament, José María Aznar.
En aquells dies també esclatava l’operació Pretòria, una trama de corrupció urbanística amb imputats tan notables com Macià Alavedra —ex-conseller de Governació, d’Indústria i Energia i d’Economia i Finances—, i Lluís Prenafeta —ex-director general de Presidència—, en el govern de Jordi Pujol, al costat de Bartomeu Muñoz, alcalde de Santa Coloma de Gramenet pel PSC. Una operació dirigida pel polèmic jutge Baltasar Garzón, que allò que va deixar més clar és que Catalunya s’havia de dotar d’instruments adequats —l’Oficina Antifrau de Catalunya, per exemple, que no es va crear fins a l’any 2008— per a combatre la corrupció que teníem a casa i la que hi podia haver i no es sabia, per tal de fer-hi innecessàries les operacions dels jutges espanyols i espanyolistes.
Ara bé, la bomba grossa va esclatar quan Pasqual Maragall, líder del PSC a l’oposició, va fer públic aquell «Vostès tenen un problema. I es diu tres per cent!», adreçat als convergents en sessió parlamentària. Era el 24 de febrer de 2005, vint anys enrere...
Quan amb el retorn del president Tarradellas, l’any 1977, es va recuperar la Generalitat de Catalunya, érem molts els qui pensàvem en la creació d’una Administració catalana digna, dinàmica i eficient. Irreprotxable. Il·lusió vana. S’ha caigut en el mal ús dels recursos públics talment com fan, de manera regular, cap allà a les Espanyes, hi governi qui hi governi, la dreta o l’esquerra.
Josep Espunyes