La vida a la ruralia ha canviat més aquests darrers cinquanta anys que en tota la història de la humanitat. Un canvi espectacular, on tot va més de pressa, més accelerat que mai. Abans tota la feina agrícola es feia amb tracció animal —o tracció de sang—, amb una manera de treballar pausada però constant, mentre que avui tota es fa amb tracció mecànica i amb una pressa cada dia en progressió, com si el pagès vingués obligat a guanyar temps al temps o bé hagués de treballar a preu fet per tal de sortir-se’n mínimament.
Amb la industrialització i la mecanització, la manera rutinària de treballar la terra s’ha girat com un mitjó. Agrícolament no es treballa com es feia en el passat, bon tros se’n falta. Les tres grans labors del passat eren, per al pagès català, el segar i batre; la verema, o collita dels raïms, i collir o fer caure les olives. Poder tenir pa, vi i oli per a l’anyada ja el feia feliç. I si la collita era bona i podia vendre una mica de cada cosa, no cal ni dir que no cabia a la pell de goig.
Amb la industrialització i la mecanització, la manera rutinària de treballar la terra s’ha girat com un mitjó. Agrícolament no es treballa com es feia en el passat, bon tros se’n falta.
Òbviament, el fet de desaparèixer una determinada manera de treballar, també ha provocat que desaparegués el vocabulari quotidià que li era inherent. Pocs joves d’avui saben, en el camp del segar i batre, què era, per exemple, un vencill, o un esclopet, o el banyot, també dit coder... O en el camp dels guarniments dels animals, què eren les morrandes, o els argollans, o els reculants... Ni el significat d’accions com ara ajovar, o birbar, o fer palla... Ara ja no cal ni una cosa ni l’altra. Quan el cereal és al punt de maduració, una màquina entrarà al tros i durà a terme, alhora, les funcions de segar i batre mecànicament.
Una altra feina rural que demanava força dedicació, i que no se’n parla gaire, era la d’anar a fer llenya al bosc, si se’n tenia. Era una feina que normalment es duia a terme a l’hivern i absolutament cabdal. Abans no hi havia cap altre mitjà que el foc a terra per a escalfar-se i cuinar el menjar, una rutina diària. Hi havia cases que el foc no s’hi apagava en tot l’any, hivern i estiu. La quantitat de llenya que havia de menester la gent d’abans per a alimentar el foc que feia d’un cap de l’any a l’altre era ingent, doncs. Tones. Una dita asseverava: «A l’hivern cal tenir plens la llenyera i el graner». Una llenya que escalfava tres vegades, com solia dir l’estament pagès amb sornegueria: quan es tallava al bosc, quan s’asclava a la llenyera per tal de fer-ne ascles per al foc i quan hi cremava.
Pocs joves d’avui saben, en el camp del segar i batre, què era, per exemple, un vencill, o un esclopet, o el banyot, també dit coder...
Tot un món pagès que podem trobar i conèixer en l’obra de tres etnòlegs de la Catalunya ponentina, tocats d’un esperit inquiet i observador, que va donar com a resultat un gavadal de cultura popular d’un abast immens. Aquests tres etnòlegs van ser: Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1874-Barcelona, 1938), Ramon Violant i Simorra (Sarroca de Bellera, 1903-Barcelona, 1956) i Joan Lluís i Pallarès (Enviny, 1912-Barcelona, 1999).
Tres etnògrafs de Ponent —un del pla, dos de muntanya— que es van moure de dret cap a un sol objectiu: arreplegar i deixar constància —i a fe que ho van ben aconseguir!— de tot el que el poble català ponentí feia per costum i tradició des de temps immemorial.
Llegim-los! A més d’enriquir-nos en coneixements —costums de pagès ancestrals, danses, cançons, caça, religió, màgia, bruixeria...—, serà la millor manera de regraciar-los l’heretatge cultural que ens van llegar amb la seva obra.
Afegitó
El naixement de Valeri Serra i Boldú no va ser l’any 1875, com apareix en un bon nombre de publicacions —Gran Enciclopèdia Catalana, Viquipèdia...—, sinó l’any 1874.
Josep Espunyes
