A Catalunya, la grafia de tots els topònims catalans hauria de ser ben escrita; és a dir, la correcta. No coneixem cap lingüista ni cap gramàtic, de cap llengua, que admeti, ni que sigui per excepció, un topònim o una paraula mal escrits. Tot i això, en la nostra geografia encara hi ha alguns pobles que, per la raó que sigui, escriuen el nom del lloc d’una manera incorrecta i poca cosa fan per tal de grafiar-lo correctament. Una mostra de desídia lingüística greu, al nostre parer, que no té justificació.
Legislativament, la Llei de Política Lingüística, promulgada per la Generalitat de Catalunya el 1998, obliga a oficialitzar correctament el nom de cada poble. Una llei, pensem, que no s’hauria hagut de redactar mai. N’hi hauria hagut prou amb l’aplicació, al problema lingüístic en qüestió, d’un mínim de sentit comú, d’una mica mica d’allò que a Catalunya en diem seny. Perquè la primera mesura que s’ha de prendre amb una llengua, si és que es vol mantenir viva i conservar, és fixar-la. Si no es fa, aquesta llengua corre el perill, més tard o més d’hora, de convertir-se en un veritable poti-poti.
En general, la manera com s’han d’escriure alguns dels nostres topònims mal escrits crea polèmica social, a més de despertar passions enceses entre els uns i els altres, entre els qui denuncien la incorrecció de la grafia i els qui defensen que no cal tocar-la. Unes topades de galls de brega que difícilment podran conduir a una entesa que arribi a significar la solució del problema.
Si es sabés acceptar que per pronunciar-se sobre qüestions de llengua cal haver-se preparat, cosa que vol dir haver-se clavat de colzes en una taula i haver estudiat la llengua científicament —com passa amb totes les branques del coneixement—, tot rutllaria més bé. ¿Tant costa, de consultar una discrepància lingüística toponímica a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i sotmetre’s al seu criteri? Una secció que justament es va crear perquè exercís aquesta funció, amb un equip d’especialistes que han estudiat científicament la llengua i amb un gran fons de material de consulta modern i posat al dia. Passar d’un topònim incorrectament escrit a grafiar-lo com cal, doncs, és tan senzill com demanar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans que en faci un estudi etimològic i que estableixi definitivament com s’ha d’escriure.
Si es sabés acceptar que per pronunciar-se sobre qüestions de llengua cal haver-se preparat, cosa que vol dir haver-se clavat de colzes en una taula i haver estudiat la llengua científicament —com passa amb totes les branques del coneixement—, tot rutllaria més bé. ¿Tant costa, de consultar una discrepància lingüística toponímica a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i sotmetre’s al seu criteri?
Això és, precisament, el que va fer el poble de Cabacés, a la comarca del Priorat, a mitjan juliol d’enguany, a fi de substituir aquesta incorrecta grafia per la correcta de Cabassers. Els en felicitem, amb l’esperança que altres pobles que viuen una divergència lingüística semblant en sàpiguen prendre exemple i dignifiquin el topònim, que en definitiva és dignificar la llengua.
Josep Espunyes
