Sentències judicials que no s’entenen
Fa pocs dies, l’Audiència Nacional va sentenciar que l’Estat havia d’indemnitzar Sandro Rosell, ex-president del FC Barcelona, amb 232.500 euros. Una quantitat que considerava justa per tal de rescabalar-lo dels quasi dos anys que havia estat tancat a la presó de Soto del Real (Comunitat de Madrid), acusat d’organització criminal i blanqueig de capitals de partits jugats per la selecció brasilera. En va sortir net de càrrecs.
L’Audiència Nacional va desglossar els 232.500 euros d’indemnització així: 50.000 per danys morals, 62.500 euros per les despeses de desplaçaments familiars a la presó quan anaven a visitar-lo, 120.000 euros pels diners que havia deixat de guanyar en els seus negocis. Una indemnització que quedava molt lluny de la que en Rosell considerava que havia de percebre per part de l’Estat: 29,7 milions d’euros.
Sandro Rosell, doncs, no cobrarà el que pretenia cobrar per la injustícia de què va ser objecte per part de la Justícia. Però un bon pessic d’euros sí que els pot arribar a cobrar en concepte dels perjudicis que ha patit. Amb tot, no deixarà de ser una reparació simbòlica, perquè no hi ha cap diner que pugui compensar la pèrdua de llibertat d’una persona. Cap!
Sandro Rosell, doncs, no cobrarà el que pretenia cobrar per la injustícia de què va ser objecte per part de la Justícia. Però un bon pessic d’euros sí que els pot arribar a cobrar en concepte dels perjudicis que ha patit. Amb tot, no deixarà de ser una reparació simbòlica, perquè no hi ha cap diner que pugui compensar la pèrdua de llibertat d’una persona. Cap!
Quasi dos anys abans de fer-se pública la sentència de Sandro Rosell, el Tribunal Suprem havia deixat en llibertat sense càrrecs Ahmed Tommouki, un paleta marroquí que havia passat quinze anys a la presó de Can Brians acusat d’haver dut a terme un total de deu violacions a Cornellà i altres indrets veïns. L’Audiència Provincial de Barcelona l’havia condemnat basant-se en l’única prova de càrrec que es va valorar en el judici: la identificació d’algunes de les víctimes arran d’un seguit de fotografies que la policia els va mostrar de possibles sospitosos. Van confondre Ahmed Tommouki amb el veritable autor dels fets, Antonio García Carbonell, detingut posteriorment. S’assemblaven molt, és veritat. Tanmateix, com que els judicis s’anaven fent cas per cas, l’acusat continuava a la presó.
Finalment, el 23 de juny de 2023 el Tribunal Suprem va estimar la sol·licitud de revisió del cas instruït per la defensa i va reconèixer la nul·litat de la sentència imposada a Ahmed Tommouki. L’absolia de l’execrable fet de les violacions que se li havien imputat, doncs, i el declarava innocent, tal com ell havia manifestat des del primer moment de la detenció. Una absolució que el Tribunal Suprem li atorgava perquè anys enrere, quan es va celebrar el judici, a la Sala de lo Penal li va passar desapercebuda una prova que no fou valorada: l’ADN de les restes de semen d’una peça de roba íntima d’una de les víctimes no tenia res a veure amb el del condemnat, l’Ahmed Tommouki. Un cas tan singular que ha donat peu al periodista Braulio García Jaén a escriure el llibre Justicia poética (Ediciones Península. Barcelona, 2025).
Davant l’anul·lació de la condemna, Ahmed Tommouki, avui un home de 73 anys d’edat, va reclamar al Ministeri de Justícia una indemnització de 3,6 milions d’euros, en compensació de tot el mal que se li havia fet i per les humiliacions que havia hagut de patir a la presó per part dels altres presos, a més d’una declaració de culpabilitat greu dels jutges que el van condemnar. Se li va denegar. Aleshores es va adreçar a l’Audiència Nacional, i el resultat fou idèntic: reclamació denegada.
Vet aquí, doncs, dos fets parions, semblants com dues gotes d’aigua. En un, el d’en Rosell, s’indemnitza. En l’altre, el d’en Tommouki, no s’indemnitza. Els jutges consideren que l’Audiència de Barcelona no va incórrer en cap «error cras o evident», tot i haver-li passat per alt, i haver-lo acceptat com a prova, l’informe del semen, que no es corresponia amb el de l’acusat i que, per tant, l’exculpava dels fets. Una decisió que l’advocada del demandant Ahmed Tommouki pensa recórrer.
No sabria dir per què, però ara em ve al cap aquell «La justicia es un cachondeo!» que l’any 1985 va proferir Pedro Pacheco, alcalde de Jerez de la Frontera, i que tant va enutjar l’estament jurídic espanyol.
Josep Espunyes