Els antecedents d’aquest Segon Congrés de Cultura Catalana, el qual s’ha presentat al Saló del Tinell de Barcelona el dia 20 de març d’enguany —com també els del primer—, els hem d’anar a cercar en una reunió clandestina que va tenir lloc a l’Hotel Colón de Barcelona el 14 de desembre de 1961, amb trobades successives posteriors. Finalment, la idea es va fer realitat el dia 19 de desembre de 1964, data en què els organitzadors —entre els quals hi havia l’abat Aureli M. Escarré i el bibliotecari, filòleg i historiador Joaquim Rubió i Balaguer— van voler engegar el Congrés per tal de demostrar que la cultura catalana no era tan sols literària, sinó que actuava de motor de la vida social de la nació sense Estat que era —i és— Catalunya. El resultat final no podem dir que fos notable —recordeu que en la dècada de 1960-1970 el franquisme encara tenia molta corda—, ja que ni tan sols se’n va arribar a publicar les conclusions.
L’esdeveniment que realment coneixem com el Primer Congrés de Cultura Catalana, va néixer el dia 28 de gener de 1975, data en què la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar per unanimitat crear un Congrés de defensa de la cultura catalana, i es va cloure l’any 1977. La participació al Congrés fou multitudinària, amb una adhesió de 1.500 entitats i més de 12.000 persones d’arreu dels Països Catalans
El Primer Congrés de Cultura Catalana
L’esdeveniment que realment coneixem com el Primer Congrés de Cultura Catalana, va néixer el dia 28 de gener de 1975, data en què la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar per unanimitat crear un Congrés de defensa de la cultura catalana, i es va cloure l’any 1977. La fi d’en Franco es veia pròxima —va morir al novembre del 1975— i el vent polític que bufava era de canvi, una conjuntura que demanava de manera immediata com s’havia d’organitzar la societat catalana en democràcia. La participació al Congrés fou multitudinària, amb una adhesió de 1.500 entitats i més de 12.000 persones d’arreu dels Països Catalans.
De tota manera, cal recordar que el 1975 el franquisme encara tenia molta força a Catalunya. Ho demostra el fet que 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona, presidit aleshores pel batlle Enric Massó, es van negar a subvencionar classes de llengua en català. Una negació que va provocar una mobilització ciutadana de rebuig i menyspreu a l’instant, encapçalada enèrgicament per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, que va obligar el consistori barceloní a rectificar.
D’aquell Primer Congrés en va sortir el document publicat amb el nom de Manifest de la cultura catalana, a favor de la normalització de la llengua pròpia del país i la defensa dels drets de les persones i de la llengua catalana.
El Segon Congrés de Cultura Catalana
S’ha presentat, com s’ha dit anteriorment, el dia 20 de març d’enguany, al Saló del Tinell de Barcelona —el dia 6 de març ho havia fet a Girona—, de la mà de la Fundació Congrés de la Cultura Catalana, creada amb la finalitat de mantenir la memòria del Primer Congrés.
La voluntat dels organitzadors del Segon Congrés de Cultura Catalana és plantejar-se la realitat actual de la nació i el seu futur, i fer-ho extensible a l’àrea lingüística catalana, és a dir, als Països Catalans. Un objectiu, de fet, que és el mateix que es plantejava el Primer Congrés: pensar i relligar el país català. Ara bé, en aquests cinquanta anys que van de l’un a l’altre les coses han canviat molt socialment. Al dir d’Esteve Plantada, director d’aquest Segon Congrés, davant la crisi global que patim «cal, més que mai, reflexionar a fons sobre qui som i qui volem ser».
Una reflexió que, inicialment, duran a terme una vuitantena de persones de diversa procedència a partir dels quatre àmbits següents: «Com ens mantenim?», «Com ens comuniquem?», «Com ens cuidem?» i «Com ens cohesionem?».
Josep Espunyes
