Una roda que mai no ha arribat a la Seu: la del tren
El motiu d’escriure aquest article, me’l dóna la lectura que acabo de fer del llibre Josep Zulueta i Gomis (1858-1925), L’home que va canviar el Pirineu, de Carles Gascón, publicat per Edicions Salòria. Amb aquesta obra, Gascón recupera la memòria d’un personatge cabdal per a la modernització de l’Alt Urgell, un segle i mig enrere, i li retorna la justícia que mai no li va fer el franquisme: va oblidar Zulueta, com va fer amb tantes i tantes persones il·lustres catalanes, per les seves idees republicanes. Un llibre, en definitiva, d’aquells que per si sols justifiquen que al món hi hagi escriptors i editors.
A la Seu, però, tot i haver-hi hagut homes com Josep Zulueta i Gomis, protagonista de grans iniciatives socials, avançat al seu temps i de vàlua reconeguda, o com Joan Garriga i Massó, diputat per la Seu a les Corts Espanyoles, partidari ferm de la modernització de la comarca, mai no hi va arribar el tren. Una via fèrria que l’any 1922 sí que arribava a Puigcerdà i l’any 1924 ho feia a la Pobla de Segur. El tren, en aquells dies, significava un avanç d’un gran impacte comercial, ja que permetia un transport ràpid de mercaderia i en quantitat, amb una notable reducció de costos.
Prou que al segle XIX s’havia endegat diversos projectes constructius d’una línia de ferrocarril que arribés a la Seu, com el de l’enginyer Lluís Marià Vidal o el del també enginyer Cels Xauradó Rovira, per esmentar-ne dos. Pel que fa a aquest segon enginyer, Rosa Serra ens fa saber, a l’article «Un projecte ferroviari per l’Alt Urgell de Cels Xauradó Rovira (1832-1907)», publicat a la revista Interpontes, núm. 5, que la seva idea era la d’un tren que sortís de Manresa cap a Cardona, Solsona i Bassella. I des de Bassella seguir el curs del riu Segre fins a la Seu, amb arribada a Andorra. La finalitat essencial d’aquesta línia de tren era matar dos pardals d’un tret. D’una banda, fer arribar el carbó que s’extreia de la conca minera de l’Alt Urgell fins a la industrial Barcelona, i de l’altra, comunicar la muntanya i el pla.
Així mateix, el dia 15 de març de l’any 1886, la vila de Peramola va acollir una comissió d’enginyers que estudiava perllongar el ferrocarril que arribava a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà) fins a la ciutat de Balaguer, la capital de la Noguera. I des de la població balaguerina, fer-lo pujar cap a la Seu, Andorra i França seguint les valls del Segre i la Valira.
La idea de la comissió, segons informa La Vanguardia del dia 26 de març de 1886, pàg. 4, era fer passar el tren pel marge esquerre del riu Segre fins a uns tres quilòmetres més amunt de Tiurana, concretament fins a l’alçada de la morrera de la «casilla» de l’Abella, un paratge avui sota les aigües del pantà de Rialb. En aquest indret, el tren havia de travessar el riu Segre, mitjançant un pont, i continuar cap amunt —la Clua, Aguilar, Nuncarga, Tragó, Nargó, Organyà...— pel marge dret del riu.
No sabem la raó —o les raons— que va privar de dur a terme algun d’aquests dos projectes. Sí que pensem, en canvi, que si algun dels dos projectes s’hagués fet realitat l’Alt Urgell hauria tingut —i tindria— força més vida, tant econòmica com cultural.
Josep Espunyes