El dia 29 de novembre el Futbol Club Barcelona, popularment «el Barça», va celebrar la gala del 125è aniversari de la creació del Club al Gran Teatre del Liceu. Una efemèride que m’ha fet recular fins al dia 17 de novembre de 1974 —cinquanta anys enrere, doncs—, en què el barcelonisme va celebrar amb una gran festa el 75è aniversari de la creació del Club. Aquell dia, uns 6.000 socis i seguidors culés, encapçalats pel president de l’entitat, l’empresari Agustí Montal i Costa, i algunes penyes blaugrana, van fer cap al monestir de Montserrat, on foren rebuts per l’Escolania a la plaça. I tot seguit, missa conventual, actuació de l’Esbart de Rubí i audició de sardanes.
Sens dubte, Montserrat era el lloc idoni per a celebrar la gran efemèride. Perquè tant Montserrat com el Barça eren dos símbols de país arrelats en la història i el sentiment del poble català. Dos símbols agermanats per uns valors socials i culturals que el president Montal coneixia i vivia, d’aquí ve que triés Montserrat com a marc de la celebració de l’acte. No debades era fill d’Agustí Montal i Galobart, un industrial liberal i demòcrata —en plena dictadura franquista— que també va ser president del Barça des del 1946 fins al 1952 i qualificat «com un dels millors dirigents» que ha tingut el Club al llarg de la seva història. L’any 1947 va ser ell qui, en nom del Barça i com a president, va regalar un llum votiu al monestir de Montserrat amb motiu de les festes d’Entronització de la Mare de Déu.
Una trobada de celebració blaugrana a Montserrat que també va servir per a camuflar la reunió d’una colla d’opositors al règim franquista. Joves que es movien en la clandestinitat i lluitaven contra la dictadura i el militarisme que políticament imposava el gran dictador, com ara Miró i Ardèvol, Anton Canyellas, Josep M. Cullell, Miquel Esquirol, Joan Granados, Xavier Polo, Jordi Pujol, Miquel Roca, Miquel Sellarès, el monjo benedictí Marc Taxonera… Arreu de Catalunya hi bufaven aires de catalanitat i democràcia, que es congriaren i afavoriren que es creés Convergència Democràtica de Catalunya al monestir de Montserrat, un partit polític socialdemòcrata i catalanista.
M’hauria agradat veure —permeteu-me aquesta il·lusió— la cara de pomes agres que devien fer Rodolfo Martín Villa, governador civil de Barcelona, i Antonio Juan Creix, cap de la Brigada Político-Social de Catalunya. quan van saber que hi havia hagut aquella reunió clandestina i «subversiva» a Montserrat..., i que policialment ni ho havien ensumat! La idea d’aprofitar l’efemèride de la fundació del Barça perquè aquells joves polítics passessin desapercebuts i es poguessin reunir clandestinament —i sobretot amb seguretat— sembla que va ser de Joan Granados. D’altra banda, també pensem que el monjo Cassià Just, abat de Montserrat en aquella data, estava al cas que hi hauria la trobada i la va beneir.
Rodolfo Martín Villa va ser governador civil de Barcelona els anys 1974 i 1975, i en sortir-ne va ocupar els ministeris de la Governació i de Relacions Sindicals. Ha estat processat per la jutgessa argentina María Servini com a responsable en els crims de la dictadura franquista que van tenir lloc a Vitòria, el 3 de març de 1976, amb tres morts a l’instant i dos més posteriorment, arran d’una actuació brutal de la policia, i en la celebració de «los Sanfermines» del 1978, amb un mort, el jove Germán Rodríguez, que va rebre un tret al cap a la plaça de braus de Pamplona. La policia hi va entrar disparant, amb el propòsit de retirar unes pancartes que demanaven l’Amnistia per als presos polítics.
Pel que fa a la mort de Germán Rodríguez, el ministre Martín Villa va dir, en les explicacions de pur teatre que en va donar al Congrés dels Diputats i amb referència als manifestants: «Lo nuestro son errores, lo suyo son crímenes». El súmmum del cinisme. Si aquesta causa va arribar a l’Argentina, va ser perquè la hi van portar els familiars de les víctimes, atès que Martín Villa —ni cap altre polític del règim de Franco— no pot ser jutjat a l’Estat espanyol des de l’any 1977, data en què es promulga la Llei d’amnistia i, en conseqüència, prescriuen els seus delictes.
Antonio Juan Creix va ingressar a la Brigada Político-Social de Barcelona un parell d’anys després d’haver-se acabat la Guerra del 36 i n’arribà a ser el màxim dirigent cap allà l’any 1955, en substitució d’un altre comissari de policia de trista memòria, Pedro Polo Borreguero. L’actuació del comissari Creix a la Jefatura Superior de Policía, a la Via Laietana de Barcelona, es va significar per la dura repressió que va exercir contra els antifranquistes i els catalanistes, els quals va sotmetre a tortures brutals. Va interrogar i torturar membres del PSUC, com Gregorio López Raimundo i Miguel Núñez, o independentistes com ara Jordi Carbonell, secretari de l’Institut d’Estudis Catalans —aleshores en la clandestinitat— i més tard membre de l’Assemblea de Catalunya, o estudiants com ara Joaquim Boix, membre del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (SDEUB); les tortures a què fou sotmès van donar peu a la manifestació de capellans que hi va haver l’11 de maig del 1966 —uns cent trenta, tots amb sotana, que es va acabar amb una atonyinament a tort i a dret per part de la policia—.
Poc abans de la mort del dictador Franco, el comissari Creix va ser depurat. Els mateixos que li havien fet costat en la despietada tasca repressiva que va dur a terme contra aquells que eren «enemigos de la patria», li van girar l’esquena quan els va va convenir políticament un canvi d’imatge. Va ser tanta la mala fama que va tenir a Barcelona —guanyada ben bé a pols—, que el poeta Joan Oliver, també conegut amb el nom de Pere Quart, el va fer immortal amb una frase d’una agudesa i ironia extraordinàries: «Creix..., però no et multipliquis!».
Afegitó
L’any 1974, l’esplèndid guionista i cineasta Jordi Feliu va rodar el documental Barça, 75 años de historia del Fútbol Club Barcelona, que havia de tenir una durada de mitja hora i la va acabar tenint d’una hora i mitja. Un documental, encarregat pel Club, que es va haver de projectar en castellà per imperatiu de la censura de l’època. Fins i tot se’ls va obligar a traduir al castellà les cançons de la Trinca i una de la Guillermina Motta que s’hi cantaven.
Davant la bona acollida que va tenir la projecció del documental, se'n va voler fer la versió catalana, amb l’escriptor —i gran culé— Manuel Vázquez Montalbán al capdavant, però va fallar la qüestió econòmica. El que no va fallar va ser el sistema, que hi va anar posant tants entrebancs com va poder. A l’últim, la versió catalana del documental Barça, 75 años de la historia del Fútbol Club Barcelona se’n va anar en orris.
Continuava viu el desig del franquisme inicial de tallar d’arrel la significació social del Club. Com se sap, una de les primeres mesures que va aplicar la dictadura, en arribar al poder, va ser la castellanització del nom de l’entitat —Club de Fútbol Barcelona per Futbol Club Barcelona— i la supressió de les quatre barres de l’escut, que el va deixar en dues. Per a fer-ho, es va basar en el decret d’1 de febrer de 1941, del Consejo Nacional de Deportes, que obligava «a modificar la denominación de clubs en cuyo nombre figuren palabras extranjeras».
Josep Espunyes
