Sobretot quan les decisions que l’afecten provenen d’Europa. I aleshores, com els nens de casa bona que no saben entendre que al món hi ha nens que van descalços perquè ells han anat sempre calçats, el club mostra rabiosament el seu despit. Contra tot i tothom.
Enguany, el Real Madrid en pes, des del president fins als treballadors de la neteja, donava per fet que la revista especialitzada France Football i la UEFA, organitzadors del 68è lliurament de la Pilota d’Or, la concedirien al brasiler Vinicius Júnior, un dels jugadors estrella de l’equip blanc. Però no va ser així. I quan el president del club, Florentino Pérez, va saber que no es compliria allò que ell i el club tant delien, l’emprenyada que va agafar va ser monumental. Va ser la reacció pròpia de qui se sent profundament ferit en l’amor propi, amb una presa de decisió dràstica: el Real Madrid es quedaria a casa, no assistiria a la gran gala del futbol europeu que havia de tenir lloc al Teatre du Châtelet de París. S’hi negava en rodó.
Enguany, el Real Madrid en pes, des del president fins als treballadors de la neteja, donava per fet que la revista especialitzada France Football i la UEFA, organitzadors del 68è lliurament de la Pilota d’Or, la concedirien al brasiler Vinicius Júnior, un dels jugadors estrella de l’equip blanc. Però no va ser així. I quan el president del club, Florentino Pérez, va saber que no es compliria allò que ell i el club tant delien, l’emprenyada que va agafar va ser monumental
Ara bé, Florentino Pérez potser va decidir no anar a la gala esportiva quan va saber —tan prepotent i alhora tan impotent— que la Pilota d’Or no seria per a Vinicius Júnior, sinó per a Rodri Hernández, jugador del Manchester City. Gat vell com és en el món del futbol, ja devia intuir, com així va ser, que aquella nit seria la nit del Barça, no la del Real Madrid, el club que ell presideix amb mà de ferro: Pilota d’Or femenina, Aitana Bonmatí; Trofeu Kopa, Lamine Yamal, i millor equip femení, el Futbol Club Barcelona. Una nit rutilant del Barça que havia de tenir lloc al cap de dos dies d’haver-hi perdut a l’estadi Santiago Bernabéu per un clamorós i humiliant 0-4 en partit de Lliga.
De tota manera, el boicot del Real Madrid a aquest acte esportiu de ressò internacional no li ha estat res de bo, ja que li ha reportat un descrèdit d’abast mundial. S’ha fet evident que és un club que no sap perdre, cosa que en l’esport sempre és molt més difícil que saber guanyar. Al president Florentino Pérez, un mestre del control, li va faltar ser aquell «caballero del honor» que esmenta l’himne del club blanc, perquè amb la posició que va prendre va menystenir de mala manera tant els organitzadors de la gala com tots els guanyadors.
Una falta de respecte que tampoc no lliga gens amb una de les quartetes del Himno del Real Madrid esmentat suara: «Enemigo en la contienda, / cuando pierde da la mano / sin envidias ni rencores, / como buen y fiel hermano». Un himne que teòricament fa bandera d’un comportament lleial i correcte en l’esport, fratern amb el rival, però la realitat és que quan es trenca la girada a la directiva del club tot queda en paper mullat, començant pel totpoderós president Florentino Pérez.
Dels tripijocs esportius del Real Madrid conxorxat amb la política espanyola, aquells que ja passem dels vuitanta anys i hem seguit el futbol estatal des de joves —aquest era, juntament amb el ball, l’únic esbarjo que teníem als pobles pirinencs—, en podríem explicar un niu. Sobretot pel que fa al que n’ha hagut de patir el Barça, el seu principal adversari en el futbol estatal. Només cal recordar els casos d’Alfredo Di Stéfano i d’Hugo Sotil.
L’argentí Alfredo Di Stéfano, «la Saeta Rubia», havia de ser jugador del Barça. Fins i tot hi va jugar uns primers partits l’estiu del 1953 —Palafrugell, el Masnou, Sitges—, però va acabar al Real Madrid. Un canvi de samarreta en què va tenir molt a veure el Consell de Ministres del dia 10 de setembre de 1953, al pazo de Meirás, residència d’estiu del dictador Franco. Arran d’aquella decisió política, que no cal ni dir a qui va afavorir, el president del Barça, Enric Martí, i la junta directiva van dimitir en bloc. Al règim franquista li va fer por la volada que podia agafar el Barça amb dos jugadors a l’equip tan bons com Kubala i Di Stéfano. Un tàndem que no podia permetre que jugués al Barça. El futbol havia de servir per a arribar a la fibra emotiva del poble, i un equip, el Real Madrid, per a representar Espanya.
L’argentí Alfredo Di Stéfano, «la Saeta Rubia», havia de ser jugador del Barça. Fins i tot hi va jugar uns primers partits l’estiu del 1953 —Palafrugell, el Masnou, Sitges—, però va acabar al Real Madrid. Un canvi de samarreta en què va tenir molt a veure el Consell de Ministres del dia 10 de setembre de 1953, al pazo de Meirás, residència d’estiu del dictador Franco
Pel que fa al peruà Hugo Sotil, hem de recordar que l’any 1974 el Barça guanya la Lliga amb un futbol que meravella i dos jugadors que hi sobresurten: Hugo Sotil i Johan Cruyff. Com a campió de Lliga, el club blaugrana haurà de jugar la Copa d’Europa i cerca reforços. És quan arriba al Barça el migcampista neerlandès Johan Neeskens, un jugador tot cor i d’una potència física descomunal. Ara bé, l’arribada de Neeskens crea un conflicte: el Barça té tres estrangers en nòmina i només n’hi pot jugar dos.
Una dificultat burocràtica que la directiva del Barça va tractar de solucionar tot seguit amb l’«espanyolització» de Sotil, arran del conveni que existia entre els estats d’España i Perú. Però van anar passant els dies, les setmanes i els mesos, i pel que feia a l’adquisició de la nacionalitat espanyola per part de Sotil, el ministeri de Justícia hi anava donant allargs. Quina mà hi devia haver, al darrere, perquè n’anés alentint el procés? Era la del Real Madrid, el primer interessat a fer la guitza al Barça?
Malauradament, Hugo Sotil va haver de passar més d’un any sense jugar un partit oficial. I quan va tenir els papers en regla i va tornar a jugar ja no va ser el mateix d’abans, moralment desinflat, a més d’estar en baixa forma per manca d’activitat competitiva i la vida nocturna que feia. S’havia acabat aquell Sotil de dribling elèctric i xut potent, a més de ser ràpid com el llamp a l’hora de decidir quina era la millor jugada que podia fer per a l’equip quan tenia la pilota als peus.
El Real Madrid, l’equip de futbol del règim franquista i, per excel·lència, de la capital del «Reino», políticament sempre ha tingut uns bon padrins. No debades era «la mejor embajada que hemos mandado al extranjero», al dir de Fernando María Castiella, ministre d’Afers exteriors entre 1957 i 1969. Ho era aleshores i volen que ho continuï sent avui: Real Madrid Club de Futbol, la marca Espanya.
Josep Espunyes
