«Quan el setembre és a la fi, la garrofa a collir»

La garrofa, aquest fruit del garrofer, de color marró fosc, forma allargada i plana, coberta coriàcia i polpa carnosa i dolça, es torna a cultivar amb empenta i a comercialitzar força bé. Pagesos de les comarques del sud de Catalunya, com ara el Baix Camp, el Baix Ebre, el Montsià o el Penedès, on el garrofer s’ha conreat tradicionalment —és d’origen mediterrani—, en tornen a produir perquè al mercat hi ha demanda de garrofa i els la paguen al preu que cal i pertoca. Un boom que s’origina a partir de l’additiu natural que s’extreu del garrofí —l’E410—, una de les dues parts de la garrofa, molt apropiat per a fer espessir salses i gelats.

Un auge, d’altra banda, que no deixa de tenir els seus inconvenients. El preu a què es paga la garrofa és la causa que molts propietaris de garrofers siguin víctimes de robatoris nocturns. Sobretot les nits de lluna.

Parlar de la garrofa em fa pensar, a part del benefici que reportarà a la pagesia que cultiva el garrofer, en el joc que la garrofa havia donat en el camp de la llengua temps enrere. Avui, en boca de la gent jove no hi sentim —o hi sentim molt poc—, l’expressió «Guanyar-se les garrofes», en el sentit de ser treballador de mena o de treballar durament per tal de poder viure. Una expressió desplaçada i substituïda per «Guanyar-se la vida» o «Guanyar-se el pa».

Tampoc no hi sentim —o no hi sentim gaire—, en el vocabulari de la gent jove, el terme «garrofa» aplicat en el sentit d’engany, «A mi no me la faràs empassar, aquesta garrofa!», desplaçat i substituït pel terme «mentida». O també aplicat a una persona que és molt mentidera: «No t’ho arribis a creure pas! Que no saps que en Pere és un garrofa?», on es desplaça el terme garrofa i és substituït per «mentider».

Així mateix, el mot «garrofa» em fa recular molts anys en el temps. Concretament a la Peramola de quan anava a estudi, portava calces curtes i al cap només hi tenia pardalets i joc. Eren els anys de la postguerra, de nacionalcatolicisme i d’estraperlo. Al poble hi arribava, amb una periodicitat que no recordo exactament, un camió carregat amb sacs de garrofes. El producte, destinat a l’alimentació del bestiar —tant de peu rodó com de peu forcat—, es descarregava al cobert del Ribó i el vigilava un home del poble fins que no s’havia repartit entre la pagesia local, els destinataris.

El mot «garrofa» em fa recular molts anys en el temps. Concretament a la Peramola de quan anava a estudi, portava calces curtes i al cap només hi tenia pardalets i joc. Eren els anys de la postguerra, de nacionalcatolicisme i d’estraperlo. Al poble hi arribava, amb una periodicitat que no recordo exactament, un camió carregat amb sacs de garrofes. El producte, destinat a l’alimentació del bestiar —tant de peu rodó com de peu forcat—, es descarregava al cobert del Ribó i el vigilava un home del poble fins que no s’havia repartit entre la pagesia local, els destinataris

El vigilant vigilava les garrofes, i una colla de xicots vigilàvem el vigilant i les garrofes. I mentre els uns intentaven distreure’l per la banda de dalt, els altres s’atansaven, a quatre grapes i per la banda de sota, a la pila de sacs. Aleshores foradàvem el sac que més a prop teníem amb un ganivet —del Pallarès de Solsona, és clar!— i afanàvem tantes garrofes com podíem. A l’hora de cruspir-nos-les, ho fèiem amb la satisfacció d’haver dut a terme una gran gesta.

Era ben bé un joc. Un joc, si voleu, que implicava un petit robatori, però un joc al capdavall. Perquè, i per sort, no era pas la gana el motiu que ens empenyia a robar aquelles garrofes vingudes de fora. A Peramola, vila pagesa i ramadera, en aquells dies cada casa, entre la terra de cultiu que tenia i la mica d’hort que conreava, cuidava proveir-se de teca per a l’anyada, a més de matar un porc a entrada d’hivern. Dir que hi havia gana seria mentir, perquè un plat de fesols amb una rosta de cansalada, o un plat de trumfos amb un tall de botifarra, o un ou ferrat o dos amb una bona llesca de pa, no mancaven a cap taula. El que no hi corria era diners.

En efecte, el diner socialment va començar a córrer cap allà al 1960, quan el govern central va aprovar i aplicar «los Planes de Desarrollo Económico y Social», amb Laureà López Rodó, falangista i membre destacat de l’Opus Dei, de «Comisario del Plan de Desarrollo». És quan arriben al poder estatal els anomenats «tecnòcrates de l’Opus Dei». Però això ja és figues d’un altre paner. O garrofes d’un altre sac.

Josep Espunyes