Un Peramola prior de l’abadia de Montserrat
El dia 7 de setembre d’enguany, l’abadia benedictina de Montserrat va començar a celebrar la fita històrica de mil anys d’existència amb un acte civil multitudinari, presidit per l’abat, Manel Gasch, i el president de la Generalitat, Salvador Illa. Mil anys, doncs, de vida monàstica ininterrompuda des de l’any 1025, data en què es lliuren unes terres i unes vinyes «per tal —diu literalment l’escriptura— que els habitants de la casa de Santa Maria de Montserrat les posseeixin com a pròpies».
De totes maneres, abans que l’abadia de Montserrat no arribés a ser el potent far espiritual de Catalunya que fou en el passat i que continua sent avui, la majestuositat pètria de la muntanya, d’origen sedimentari, ja havia acollit una capella —o esglesiola, o ermita— denominada Santa Maria de Montserrat. I n’hi havia més d’una, escampades pels bells paratges de la pintoresca muntanya, com consta en l’escriptura de dotació que el comte Guifré, del Casal de Barcelona, fa al monestir de Ripoll l’any 888.
Tot seguit, i ja fos per la fe i la conducta dels monjos benedictins, dedicats humilment a treballar i a la recerca espiritual de Déu, ja fos per la bellesa natural d’aquell paratge tan sorprenent i fantàstic, la comunitat rep les primeres donacions i oblacions, que faran que creixi tan de pressa com ho fa una carabassera a l’hort. També hi ajudaran, en aquest auge tan sobtat, els miracles —reals o suposats— que s’atribueixen a la Mare de Déu de Montserrat, o els favors demanats i obtinguts de manera prodigiosa.
Al segle XIII, la fama de l’abadia de Montserrat ja s’ha estès per tot Catalunya, i altres contrades veïnes, com el ressò d’un tro d’estiu a la muntanya. S’ha convertit en un referent marià. I com més es coneix, més anomenada guanya, alhora que creix la devoció a la Mare de Déu que hi tenen els creients —la imatge actual, la Moreneta, data ja d’aleshores—, així com el nombre d’agnòstics que deixen de ser-ho i es tornen fervorosament creients.
Als anys 1217 i 1218, el prior que governava l’abadia de Montserrat era el monjo Bernat de Peramola, de la família dels Peramola. És probable que el seu pare fos el Bernat de Peramola que els anys 1212 i 1213 pren part, successivament, a les batalles de Las Navas de Tolosa i de Muret en primera línia de combat, al costat de nobles com ara Ramon Rotger, comte de Foix; Dalmau de Creixell, sobirà d’Empúries; Guillem Ramon de Cervera, o Hug de Mataplana.
Als anys 1217 i 1218, el prior que governava l’abadia de Montserrat era el monjo Bernat de Peramola, de la família dels Peramola. És probable que el seu pare fos el Bernat de Peramola que els anys 1212 i 1213 pren part, successivament, a les batalles de Las Navas de Tolosa i de Muret en primera línia de combat, al costat de nobles com ara Ramon Rotger, comte de Foix; Dalmau de Creixell, sobirà d’Empúries; Guillem Ramon de Cervera, o Hug de Mataplana
En aquells dies, els Peramola, amb el títol de barons, no eren una de les famílies capdavanteres dels país, però sí que tenien un cert pes social entre la noblesa. Si no hagués estat així, poc que hauria esmentat la baronia, en un dels seus sirventesos —com ho va fer—, el famós trobador, i també noble, Guillem de Berguedà (1138 -1198): «Peiramola e Ponz cridar».
Finalment, una constatació. Com és obvi, la raó fonamental dels monjos a l’hora de fundar l’abadia de Montserrat fou seguir la regla de sant Benet com a norma de vida. Ara bé, això no treu que els monjos montserratins hagin desenvolupat, al llarg de la seva mil·lenària singladura d’«ora et labora» incessant, una gran activitat social, cultural i política a favor de la nació, la llengua i la cultura catalanes. Llàstima que alguns dels nostres bisbes no en sàpiguen prendre exemple.
Afegitó
Les dades històriques d’aquest text referents a l’abadia de Montserrat, s’han extret del llibre Història de Montserrat, d’Anselm M. Albareda i Josep Massot i Muntaner, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat l’any 2012.
Josep Espunyes