La política ha d’existir, n’hi ha d’haver. I si no existís, si no n’hi hagués, l’hauríem de crear. Ara bé, això no treu que hi hagi partits polítics i polítics més que rebecs a prendre decisions polítiques que el poble demana amb insistència.
Ho diem pensant en el País Valencià, pensant en la gran tragèdia que va viure el el dia 29 d’octubre de l’any passat i les grans seqüeles que encara n’arrossega al cap d’un any d’haver-se produït.
Dos i tres dies abans d’aquell fatídic 29 d’octubre de 2024, els serveis meteorològics de les comunitats autònomes i estatals anunciaven aigua al País Valencià. Aigua a bots i barrals. Una quantitat d’aigua que probablement superaria la que va caure als aiguats del 1957, 1982, 1987, 1996..., amb més de cent morts com a conseqüència.
Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana i primer responsable de la seguretat del País Valencià, a més de l’obligació que té de conèixer mínimament la història de la Comunitat que presideix, sembla que hauria d’haver fet cas de les previsions dels meteoròlegs i tenir-les en compte de manera prioritària.
Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana i primer responsable de la seguretat del País Valencià, a més de l’obligació que té de conèixer mínimament la història de la Comunitat que presideix, sembla que hauria d’haver fet cas de les previsions dels meteoròlegs i tenir-les en compte de manera prioritària
Però no va ser així. Aquell infaust 29 d’octubre del 2024, cap al migdia, Mazón va anunciar que la gota freda s’aniria desplaçant cap a Conca —quan la Universitat de València ja havia tret previsorament la gent de les aules— i que minvaria cap a les sis de la tarda. A partir d’aquí desapareix, se’n despreocupa. Ningú no sap on és. Encara no ho sabem avui, només que va dinar al Restaurant El Ventorro acompanyat de la periodista Maribel Vilaplana. Sí que sabem, en canvi —aquí no hi ha més cera que la que crema!—, que com a president de la Generalitat Valenciana Carlos Mazón no era allà on havia de ser, on la virulència de la tragèdia el demanava amb exigència.
Aquell 29 d’octubre de 2024, Mazón no reapareixerà fins a les 20.28h al Centre de Cooperació Operativa Integrat (Cecopi). Ho fa, doncs, 17 minuts després d’haver-se donat l’alerta a la població, quan els morts ja es comptaven per dotzenes i amb pobles i més pobles literalment esventrats per la força inaturable de l’aigua. Si coneixem aquest fet, no és precisament per Mazón, sinó per la investigació que va obrir la jutgessa de Catarroja sobre aquella gran tragèdia. Una jutgessa que diu: «L’avís a les 20.11h va ser tard i erroni».
L’endemà, quan els periodistes demanen explicacions a Mazón sobre la sonada desaparició que havia protagonitzat el dia abans, aquest es contradiu, menteix i manipula per tal de justificar-se. Naturalment, no va convèncer ningú. Tret, és clar, de la gent del seu partit, el PP, i de Vox.
Un PP que des del primer moment es va negar a reconèixer que l’actuació del govern autonòmic valencià havia estat un desastre. Tant per ineficàcia com per inutilitat. Una absència que com més el poble valencià la retreu a Mazón en manifestacions multitudinàries al carrer, aquest més s’aferra al poder i fa mans i mànigues per espolsar-se les puces de la responsabilitat.
Fins que al mandatari valencià li arriba en safata l’inestimable suport de Vox, amb l’aprovació del pressupost autonòmic per al 2025. Ara bé, per a mantenir el càrrec i assegurar-se l’aforament que el salva de comparèixer davant dels tribunals, Mazón no dubta a agemolir-se i a assumir les retallades que li imposa l’extrema dreta. «Compleix amb el seu deure», el justifica Feijóo i el felicita públicament per la tasca que ha dut a terme. Unes retallades substancioses, com no podia ser d’una altra manera venint de Vox, en contra de la llengua i la cultura dels mateixos valencians, amb retrocés en drets humans i polítiques socials.
Fa tot l’efecte que allò en què menys pensen un bon nombre de polítics, i els partits als quals pertanyen, és en els afers pròxims al ciutadà; és a dir, a fer política de quilòmetre zero. El que realment els interessa és el poder, tant polític com financer.
En qualsevol empresa privada, qui comet un seguit d’errors en la gestió d’un afer, com va fer el president Mazón en la gestió de la maleïda maltempsada —errors monumentals—, hi té les hores comptades. Curiosament, en el camp de la política això no sol passar gairebé mai.
Ara, però, el president Carlos Mazón finalment ha dimitit, per bé que mai no pronunciés la paraula «dimissió» en la seva compareixença institucional. Un discurs en què es va presentar més com a víctima que com a responsable, amb una referència inicial al Rei que —llevat d’ell, suposem— ningú no sap a què treia cap. Només va parlar d’ell mateix, amb molta crítica i poca autocrítica, sense assumir responsabilitats de gestió. A les víctimes mortals de l’aiguat —229— i als seus familiars els va dedicar segons. I una mica més de temps a criticar el govern socialista. Carlos Mazón ha dimitit, al cap d’un any de la gran tragèdia. Qui l’ha fet descavalcar del poder, però, no ha estat precisament el seu partit, el PP, ni el cosí germà del seu partit, Vox, sinó els milers i milers de boques valencianes que en el transcurs de dotze manifestacions i protestes al carrer no han parat de cridar: «Mazón, dimissió!», a part de l’ampli menyspreu popular que rep Mazón al País Valencià, vagi allà on vagi.
Un Carlos Mazón descavalcat de la presidència de la Generalitat Valenciana, sí, però que conserva l’acta de diputat a les Corts Valencianes. Continuarà aforat, doncs, i cobrant com a diputat. Perquè així ho volen el PP i Vox. «Vivir para ver», que diuen per allà les Espanyes.
Josep Espunyes
