Onze de Setembre d’enguany: cent anys de la detenció d’Antoni Gaudí
El dia 11 de Setembre de 1924, al cap d’un any d’haver-se establert la dictadura de Primo de Rivera a l’Estat espanyol, el governador de Barcelona prohibeix diversos actes a la ciutat per tal d’evitar la celebració de la Diada. Un d’aquests actes va ser la supressió de dir missa a totes les esglésies de Barcelona. Una prohibició que també vetava la missa commemorativa que des de l’any 1899 celebrava la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat a l’església dels Sants Just i Pastor, al districte de Ciutat Vella, en memòria de tots aquells que havien mort l’11 de Setembre de 1714 en defensa de les llibertats nacionals de Catalunya.
Amb aquesta mesura coercitiva, el governador pretenia sagnar-se en salut. Tractava d’evitar que no hi hagués cap manifestació multitudinària del catalanisme militant a la ciutat, com havia passat l’11 de Setembre de 1923. La Barcelona patriòtica s’havia reunit a l’estàtua de Rafael Casanova, on es va manifestar sorollosament i amb crits furibunds de «Visca Catalunya lliure!» i «Mori Espanya!», fins que finalment fou reprimida mitjançant una càrrega molt contundent de la força pública.
Aquell 11 de Setembre de 1924, el genial arquitecte Antoni Gaudí va sortir de casa i es va dirigir tot xino-xano cap a l’església dels Sants Just i Pastor. Hi anava per dos motius: perquè era profundament creient —amb la Sagrada Família va voler lloar Déu mitjançant l’obra— i perquè era membre de la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat, la promotora de la missa. Tanmateix, en ser a la porta de l’església, un policia li barra el pas. Se les tenen, Gaudí en català i el policia en castellà. Hi arriba més policia. La discussió continua, perquè Gaudí s’entossudeix a entrar a l’església. Finalment, el nostre arquitecte és detingut i traslladat a la Delegació de Policia de la plaça del Regomir. Motiu de la detenció: negar-se a parlar en castellà a un representant de les forces de l’ordre i no voler baixar del ruc.
Aquell 11 de Setembre de 1924, el genial arquitecte Antoni Gaudí va sortir de casa i es va dirigir tot xino-xano cap a l’església dels Sants Just i Pastor. Hi anava per dos motius: perquè era profundament creient —amb la Sagrada Família va voler lloar Déu mitjançant l’obra— i perquè era membre de la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat, la promotora de la missa. Tanmateix, en ser a la porta de l’església, un policia li barra el pas
A la Delegació de Policia, el tracte que es dispensa a Gaudí és humiliant. Hi passarà la nit, després d’haver-lo interrogat sense gaires miraments. L’endemà quedarà en llibertat després d’haver pagat una multa de 50 pessetes, uns diners que es va veure obligat a manllevar al rector de la parròquia dels Sants Just i Pastor, perquè ell no portava aital quantitat de moneda a la cartera.
No té retop. Antoni Gaudí parla català perquè és la seva llengua i no accepta que se li n’imposi una altra. No suporta l’autoritarisme. Anys abans, ja s’havia adreçat al rei Alfonso XIII en català, en una visita que el monarca va fer al Temple de la Sagrada Família el dia 7 d’abril de 1904. Va parlar en català al rei i a tot el seguici que l’acompanyava. Una rere l’altra, les explicacions que els va anar donant sobre la monumental i extraordinària construcció del temple —i el seu simbolisme— van ser en català.
El que en resulta més sorprenent, d’aquests dos fets, és la reacció de la policia i la del rei davant de la mateixa situació: el de la policia és autoritària, de «hábleme en español» —de tant en tant, avui encara passa— i no acceptar cap més altra llengua que no sigui la castellana. La reacció del rei, en canvi, va ser de murri. Poca cosa devia entendre de tot el que li va explicar Gaudí. Potser res. Però Sa Majestat ho va aguantar pacientment, educat com s’ha de mostrar un rei en públic. A part que el rei sabia, a partir d’escoltar Antoni Gaudí parlant-li en català sense interrompre’l, que es guanyaria la simpatia de més d’un català.
Josep Espunyes