Per bé que som a l’era de la digitalització i la globalització, en aquests dies de festa nadalencs encara conservem velles tradicions o costums, com ara el caganer, el tió, el pessebre vivent, la representació d’Els Pastorets, les fogueres de la nit de Nadal —abans o després de la missa del gall—, la crema de l’Oliver, a Nargó; lo Cavallot i la Balladora, a Organyà; la Carnada, a Peramola..., que ens donen identitat i cohesió cultural com a poble. Memòria viva del passat. Ara bé, per temps vell també hi havia hagut tradicions o costums que avui s’han perdut i ja no se’n parla, com per exemple «les ninoves» —sovint pronunciat «les minoves»—, a Oliana i Peramola, i «los panissons», a Nargó.
Unes tradicions o costums que tenien lloc el dia de Ninou (del llatí anni novi, «de l’any nou»), que és com es coneixia abans el dia de Cap d’Any. A Peramola, la festa que s’hi feia aquest dia era grossa de debò. Començant per la canalla. Cap allà a quarts d’onze del matí es reunien a la plaça Major, cadascun amb el seu cistelló, i començaven a recórrer el poble trucant il·lusionats a la porta de cada casa —tret de la que duia dol— fins al primer toc de missa de dotze, la major i la darrera que s’hi deia. «Bon dia i bon any ens dongui Déu», saludaven així que els rebien. I tot seguit hi afegien: «Em voleu donar les ninoves? Déu us guardi les filloles». Aleshores, els de la casa els donaven el que bonament podien: orellanes, nous, ametlles, ametlles ensucrades, pomes, figues seques, prinyons secs, peres d’hivern, serves, codonyat, algun tall de botifarra o un botifarró... I alguna vegada, per bé que rarament, algun cèntim. Tornar a casa amb el cistelló ben proveït significava, per a cada infant, un motiu de satisfacció indescriptible.
Una capta infantil de Peramola que es practicava de manera igual a la veïna vila d’Oliana, amb els infants passant casa per casa, adreçant la mateixa salutació a les famílies olianeses i cantant la mateixa cançoneta.
En canvi, la capta infantil que es duia a terme a Nargó el dia de Cap d’Any, coneguda amb el nom de «los panissons» no era tan general com la que es feia a Oliana i Peramola. Els nens es limitaven a anar a casa dels padrins de bateig —força sovint també eren els padrins de família—, que els obsequiaven amb tot el que podien i sabien que els agradava. («Ninova» i «panissó» són dos termes que no recull cap dels nostres diccionaris.)
Anys enrere, aquestes captes infantils del dia de Cap d’Any eren un costum força comú a la Catalunya ponentina. Si consultem el Costumari català, de Joan Amades (Salvat Editors. Barcelona, 1989), o bé el Diccionari català-valencià-balear (Francesc de B. Moll. Palma de Mallorca, 1977), veurem que també es practicaven a pobles com ara Cornellana —on es feia el Ball de les clofolles—, Bonansa, Boren, Isil, Àger, la Pobla de Segur, Sort... En alguns d’aquests pobles la fórmula petitòria dels infants canviava, com per exemple a la Pobla de Segur, que deia: «Voleu donar-nos ninou, avui que és bon dia?», o bé a Àger, que era: «Mos voleu fer de ninou, que us guardarem la vaqueta i el bou?».
Afegitó
Un dels obsequis que solien rebre els infants de les poblacions que hem esmentat suara era el «redort», una «coca rodona, generalment foradada al mig, que es fa per als fadrins i minyons en la festa major o altres festes assenyalades», recull el Diccionari català-valencià-balear, referenciat anteriorment. En situa el consum al «Pallars, Conca de Tremp, Alt Urgell», cosa que no priva que pogués abastar més país.
Antigament, a Peramola el redort només s’hi menjava a la sortida de la missa del gall, quan aquesta es deia a les cinc de la matinada i les famílies feien un petit refrigeri en arribar a casa. Posteriorment, quan la missa del gall es va començar a dir a mitjanit, el seu consum es va estendre a altres festivitats de l’any.
El redort peramolí, rodó i buit del mig, feia uns tres dits d’ample i un pam, o un pam i mig, de diàmetre. Cada dos o tres dits, portava una nou incrustada a la pasta. Posat al forn, quan la pasta era cuita les nous ja eren torrades. El redort de la missa del gall, a l’hora de servir-lo —o servir-los, perquè normalment se’n feia més d’un—, es posava al mig de la taula i donava peu a un joc d’entreteniment en què participava tota la família, xics i grans, i de vegades alguna família veïna convidada.
Un dels comensals, triat per sorteig, agafava una nou crua i, des del lloc que ocupava a la taula, la tirava al redort. Si tocava una nou cuita del redort, es tallava el tros de pasta corresponent a la nou i se’l menjava. Tant si tocava una nou com si no la tocava, la tirada passava al comensal següent. Això durava fins que hi havia redort, o fins que se’n cansaven i se’l repartien.
Josep Espunyes
