La primera manifestació que alguna cosa començava a canviar a l’Espanya de Franco —trista, fosca, corrupta, dictatorial—, potser va ser la vaga de tramvies de Barcelona l’any 1951. Un toc d’atenció que el franquisme no falangista va copsar tot seguit i va fer veure la necessitat d’un canvi en la política econòmica del règim. Era el temps en què s’anava imposant la indústria com a primer motor de l’activitat productiva. D’altra banda, començava a arribar el turisme massiu al país, un fenomen que en pocs anys s’havia de convertir en un dels sectors econòmics més importants de Catalunya.
No cal ni dir que rere d’aquell primer turisme d’estiu va arribar el primer turisme d’hivern. L’empresariat català no badava. Així, la pràctica de l’esquí, que fins aleshores només havia estat una activitat d’esport i lleure per als socis d’alguns centres excursionistes de nova creació, va anar prenent volada i s’hi afegiren altres aficionats que anaven a esquiar per lliure. Sobretot a l’estació d’esquí de la Molina, al municipi d’Alp, creada l’any 1924.
Avui dia, si l’hivern és d’aquells de neu abundant es calcula que més de dos milions d’esquiadors fan cap a les pistes d’esquí del Pirineu català. La picossada de diner que genera tot aquest moviment humà en bars, hotels, botigues, forfets..., és incalculable. És ben comprensible, doncs, que al Pirineu, en arribar l’hivern, s’hi esperi la neu amb el mateix deler que el poble hebreu esperava el mannà diari que li enviava Déu en la travessia del desert.
Un segle enrere, però, el fenomen meteorològic que els pirinencs més maleïen, fins a odiar-lo profundament, era aquella cortina de borralls que, en arribar el fred, anava caient del cel i cobrint la terra lentament. Aleshores, amb un Pirineu força poblat, el pitjor que els podia passar era que caigués una nevada de tres o quatre pams abans de festes. Els obligava a tancar-se a casa, aïllats del món. D’aquí les dites «Neu abans de festes mata persones i bèsties», o «Neu, neu, a mi no me’n deu», o «Any de neu, any de Déu, però que no caigui en terme meu». Era la neu que més li costava d’anar-se’n, a la d’abans de festes, perquè el fred que feia aleshores no era el fred que fa avui.
Una neu que més d’una vegada i de dues va ser la causa d’una tragèdia. Quants nadons no van morir a les nostres muntanyes per manca d’asistència mèdica a causa de la neu? I quantes dones en el part? I quants padrins per malalties que haurien tingut cura? I quants animals no van passar gana al corral, exhaurides l’herba i la palla i privats de pasturar? I quantes famílies no van poder menjar quan tenien gana perquè van haver de racionar els aliments que tenien al rebost? Sort van tenir de la caça al rastre, prohibida i cansada com ella sola, però proveïdora d’algun porc fer, o d’alguna llebre, o d’algun conill... O de la caça amb lluella, que sempre subministrava algun moixó, ja fos un tord, una merla una griva... Una caça que servia per a apaivagar, poc o molt, el rau-rau del païdor.
Una neu que més d’una vegada i de dues va ser la causa d’una tragèdia. Quants nadons no van morir a les nostres muntanyes per manca d’asistència mèdica a causa de la neu? I quantes dones en el part? I quants padrins per malalties que haurien tingut cura? I quants animals no van passar gana al corral, exhaurides l’herba i la palla i privats de pasturar?
Avui no hi ha dubte que el muntanyenc està molt més ben preparat per a encarar-se a una maltempsada de neu: pistes de muntanya, vehicles adequats, telefonia mòbil... Fins es pot plaure en aquell silenci únic i incomparable, de calma i pau, que precedeix la nevada. O gaudir, des d’una finestra d’una casa ben escalfada, de la bellesa infinita d’un paisatge que gradualment es va tornant blanc.
Però abans no era pas així, bon tros se’n faltava Per al muntanyenc d’un segle enrere la neu no tenia res de negoci ni d’idíl·lic. Perquè una nevada grossa li significava, des del primer moment, que el trinquet de vida que menava es convertiria en un seguit de maldecaps de difícil solució que tant podia durar dos mesos com tres.
Josep Espunyes
