El dia 26 de febrer de 1902 naixia a cal Cabrer de Ger (Cerdanya) l’infant Joan Domènech i Domènech. Un nounat, fill de pares republicans, que de nen sentiria la crida de Déu i ingressaria al seminari de la Seu d’Urgell, on seria ordenat prevere el 29 de maig de 1927. Posteriorment, com a capellà va exercir la tasca sacerdotal a Puigcerdà —primer de vicari i més tard de rector—, Guils de Cerdanya, Organyà i la República Dominicana. Novament a Catalunya, va morir a Lleida el dia 12 de novembre de 1984.
Mossèn Joan Domènech va ser un sacerdot que va practicar la caritat cristiana en tota la seva extensió, un exemple que li va valer l’estimació i el respecte de la gent lliberal del país, fossin cerdans o bé alturgellencs. Potser on va tenir més detractors mossèn Joan Domènech va ser dins de la mateixa Església urgellenca, en connivència amb el règim franquista. Una diòcesi que en aquells dies dirigia el bisbe Ramon Iglesias i Navarri, capellà castrense de 1918 a 1942. Amb els bisbes anteriors —Justí Guitart, bisbe d’Urgell de 1920 a 1940, i Ricard Fornesa, de 1940 a 1943—, la relació havia estat força correcta.
Tant en el marc de la Guerra del 36 com en el de la Segona Guerra Mundial, dues de les parròquies cerdanes que més van ajudar els fugitius i perseguits pel franquisme i el nazisme van ser la de Puigcerdà, amb mossèn Joan Domènech, i la de Dorres, a la Catalunya del Nord, amb l’«abbé» Jean Ginoux. La terra cerdana era terra de frontera i hi van crear una xarxa d’evasió que la primera cosa que feia era donar la mà a l’evadit, al perseguit, fos quina fos la seva ideologia o bé la seva religió.
Mossèn Joan Domènech va ser un sacerdot que va practicar la caritat cristiana en tota la seva extensió, un exemple que li va valer l’estimació i el respecte de la gent lliberal del país, fossin cerdans o bé alturgellencs
Mossèn Joan Domènech es va significar, des del primer moment, pel seu amor envers els pobres i els necessitats, i també per la seva lluita d’oposició contra els règims totalitaris. Una presa de posició social i cívica que, en alguns moments, va estar a punt de costar-li molt cara i que posteriorment l’Estat francès li va reconèixer com calia i es mereixia: l’any 1948 el va condecorar amb la Medalla de la Resistència, i l’any 1953 el va distingir amb el nomenament de cavaller de la Legió d’Honor, la més alta condecoració francesa.
Tanmateix, tres anys abans d’aquesta darrera distinció —concretament al novembre del 1949— el bisbe d’Urgell, Ramon Iglesias i Navarri, cedint a les pressions de les autoritats franquistes —i probablement també perquè així volia que fos— va treure mossèn Joan Domènech de rector de Puigcerdà i el va enviar d’ecònom-arxiprest a Organyà.
Un trasllat que tota l’església urgellenca de pensament lliberal va veure com un càstig i que fins va provocar protestes entre els creients de Puigcerdà. I no solament això. L’afer va arribar a la premsa de la Catalunya del Nord, que va donar la notícia que a la diòcesi d’Urgell es perseguia un capellà de la resistència. Un capellà que escriu, respecte a la sortida de Puigcerdà, que se’n va «amb el cor profundament afligit» pel fet d’haver de «deixar aquesta estimada parròquia i les circumstàncies que ho han motivat». A Organyà, mossèn Joan Domènech hi va ser nou anys, ja que al juliol del 1958, quan les pressions sobre la seva manera de pensar i obrar se li feren més que feixugues, se’n va anar a missions a la República Dominicana. Allà, tal com havia fet aquí, va obrir la seva parròquia als perseguits per la misèria i pel dictador Rafael Leónidas Trujillo.
Fos allà on fos, mossèn Joan Domènech va ser un capellà que va viure compromès amb la causa de la llibertat. Era un home carregat de valors humans i els va anar sembrant, al llarg de la vida, amb la seva presa de posició personal. És ben natural, doncs, que l’any 2002 l’Ajuntament de Puigcerdà el recordés, en el centenari del seu naixement, amb la publicació del llibre Amb el bé vèncer el mal: la guerra secreta de mossèn Joan Domènech a la Cerdanya, escrit per l’historiador Josep Clara. Un llibre de record, homenatge i respecte a la seva persona.
Com també és ben natural i lògic que la periodista i escriptora Núria Cadenes, parenta de mossèn Joan Domènech per línia materna —li era besoncle—, li hagi dedicat l’obra Qui salva una vida, VII Premi Proa de Novel·la (Proa. Barcelona, 2025). Una novel·la brillant i intensa, a la memòria de mossèn Joan Domènech i de tota aquella gent que, com ell, es va significar contra les dictadures franquista i nazi quan va caldre. L’escriptora parteix de fets reals, que conserva la memòria familiar, com també del treball dels historiadors, i en fa literatura.
Una novel·la que Núria Cadenes acaba amb unes línies que reflecteixen, alhora, tant un punt de queixa com de retret: «Quan va tornar [mossèn Joan Domènech a Catalunya], ja vell, el nou bisbe —amb referència al bisbe d’Urgell Joan Martí i Alanis— tampoc no li va trobar cap lloc per acollir-lo dignament a la Cerdanya».
Josep Espunyes
