Reculem en el temps. Som a l’acabament del primer mil·lenni de la nostra història, de la història de Catalunya, tant com a poble com com a nació. En aquells dies, els primers comtes catalans, emancipats del domini dels reis francs, afavoreixen les donacions de béns als monestirs religiosos que ja hi ha —o bé als que es van creant—, a fi d’estendre el seu domini territorial. Unes comunitats religioses que majoritàriament segueixen la regla de sant Benet, en una vida dedicada al treball i a l’espiritualitat a la recerca de Déu, i que també serveixen per a repoblar contrades que havien cuidat quedar-se sense població a causa de les guerres.
Un dels monestirs que s’aixequen en aquells dies és el de Santa Cecília d’Elins, a prop de Cassovall (Montferrer i Castellbò), i avui desaparegut. El funda el comte Guifré, dit el Pelós, l’any 881, i una de les donacions que rebrà aquest monestir benedictí, noranta anys més tard —concretament el dia 6 de gener de l’any 971—, serà l’església de Sant Martí de Cortiuda, juntament amb els seus llibres, els seus ornaments i la seva parròquia.
Una donació que prové del comte Borrell II, i de la seva esposa Ledgarda, que no es posarà gens bé al bisbe Ermengol, al capdavant del bisbat d’Urgell en aquells dies, perquè entén que l’església de Sant Martí de Cortiuda és al bisbat, a qui pertany.
Sotmesa la propietat de l’església de Sant Martí de Cortiuda a judici, perquè les dues parts defensaven que era seva, el veredicte del plet s’emet el dia 1 de novembre de l’any 1024, a l’església de Sant Pere del castell de Ponts, en presència del comte d’Urgell, Ermengol I; el comte de Barcelona, Berenguer Ramon I, i la seva mare, la comtessa Ermessenda.
La sentència, dictada pel jutge Ponç Bonfill Marc —un dels redactors dels Usatges de Barcelona—, va ser a favor del bisbat d’Urgell. I sembla que ho va determinar així perquè l’església de Sant Martí de Cortiuda constava inventariada a l’Acta de consagració de Santa Maria de la Seu. Una sentència que, encara avui, és motiu d’estudi i exposició de parers d’historiadors com ara Carles Gascón, Benigne Marquès, Climent Miro o Oriol Vergés.
És bo recordar aquest fet. Recordar-lo i aprofundir en l’estudi de tot el que en sabem a fi de saber-ne més. Però primer de tot potser caldria que tinguéssim present que mil anys enrere tota aquesta terra, des dels cims del Pirineu fins a les platges del litoral, era terra de catalans i regida per catalans. Una terra en què els membres del Casal de Barcelona, amb noms com Guifré el Pilós, Borrell o Berenguer Ramon, anaven assentant els fonaments del que hauria de ser la Corona catalano-aragonesa. Era una terra governada pels seus propis dirigents, una terra que es regia per les seves pròpies lleis, i unes lleis que aplicaven jutges que eren fills de la mateixa terra.
Ho repetim. Coneguem el nostre passat, estudiem-lo, aprofundim-hi. Tot el que n‘aprendrem i n’anirem sabent s’ha de convertir en un estímul constant, en un corrent de vitalitat incessant, que alimenti la nostra voluntat de recuperació nacional amb dignitat, amb integritat i amb honorabilitat.
Afegitó
Fins ara, l’església de Sant Martí que s’associava amb la que es va donar al monestir de Santa Cecília d’Elins era la de Sant Martí de Cortiuda. Tanmateix, estudis actuals fan pensar que l’església donada hauria pogut ser la de Sant Martí de Montllevir, a uns tres quilòmetres de distància en línia recta de Sant Martí de Cortiuda i actualment habilitada com a habitatge.
Josep Espunyes
