Dos jutges, Manuel Marchena i Joaquín Aguirre, i un militar, Diego Pérez de los Cobos, són tres autoritats que exemplifiquen l’immens poder que l’aparell burocràtic de l’Estat té sobre la societat de què formem part.
Manuel Marchena, el president de la «Sala de lo Penal» del Tribunal Suprem que va jutjar —amb sis jutges més— els líders del procés independentista català, ha perdut poder, però no l’ha perdut del tot. Ha deixat de ser-ne president després de deu anys d’haver-la regit, tal com mana la llei, però continuarà sent un membre més de la Sala, ja que formarà part de tribunals i dictarà sentències.
Les dures penes que el Tribunal Suprem va imposar als acusats del Procés, van ser força qüestionades per part de diversos juristes acreditats i de ciutadans diguem-ne políticament sensibilitzats. Unes imputacions que veien més que discutibles i exagerades, fins al punt de pensar que havien de fer nul el judici des del punt de vista jurídic i considerar-lo injust des del punt de vista democràtic. Per exemple, la persecució de drets fonamentals d’expressió, com ara qualificar el dret de manifestació de sedició. O la utilització d’arguments polítics en les interlocutòries. O la permissivitat i tolerància en les intervencions acusatòries de la ultradreta en el judici...
Manuel Marchena, el president de la «Sala de lo Penal» del Tribunal Suprem que va jutjar —amb sis jutges més— els líders del procés independentista català, ha perdut poder, però no l’ha perdut del tot. Ha deixat de ser-ne president després de deu anys d’haver-la regit, tal com mana la llei, però continuarà sent un membre més de la Sala, ja que formarà part de tribunals i dictarà sentències
Tot un reguitzell d’evidències que expliquen la raó per la qual una bona part de la ciutadania arrufa el nas quan es parla de la independència i la imparcialitat del poder judicial. Entén que es fa servir la justícia per a debilitar o anul·lar el contrincant polític. És a dir, que hi ha judicialització de la política. L’abril de l’any 2016, la Comissió Europea va fer públic un informe que deia que un 56% dels enquestats opinava que els jutges i tribunals espanyols no són independents. Si el fessin avui a Catalunya, és molt probable que el percentatge pugés força més.
Altrament, els jutges del Tribunal Suprem, presidit per Marchena, també es van negar a aplicar l’amnistia als líders del procés sobiranista, a causa del delicte del que ells entenien per malversació, ja que van interpretar que en el procés dels fets de l’1 d’Octubre es van enriquir. Uns jutges que es neguen a complir una llei aprovada pel Congrés dels Diputats —que representa el poble— amb una finalitat molt concreta: que el president Puigdemont i altres dirigents polítics no siguin amnistiats i tornin al país. Una decisió que cap país realment democràtic no toleraria. (Per cert, fins avui si més no, l’amnistia ha beneficiat més policies que independentistes, segons revela l’informe de la Sindicatura per l’Amnistia publicat per Òmnium Cultural.)
Pel que fa al jutge Joaquín Aguirre, l’Audiència Provincial de Barcelona li recrimina d’haver actuat en «frau de llei», en la imaginativa ficció de la trama russa que es va treure de la màniga, a fi d’atacar i desprestigiar el moviment independentista català, i li recorda que les decisions de l’Audiència «són d’obligat compliment. Sense cap mena d’excusa». El jutge Aguirre es va valer d’argúcies per a continuar la instrucció del cas, sense respectar cap dels «principis constitucionals». Cap de les seves acusacions no té fonaments jurídics legals.
Respecte a Diego Pérez de los Cobos, fill d’un militant de Fuerza Nueva, de jove va optar per seguir la carrera militar al cos de la Guàrdia Civil. Destinat al País Basc, des dels primers dies de servei es va veure involucrat en diversos casos de tortura contra alguns militants d’ETA, denunciat per les mateixes víctimes que la van patir, com per exemple l’activista Kepa Urra, torturat a la presó de Basauri l’any 1992.
Tot i el seu tenebrós passat, l’any 2006 Alfredo Pérez Rubalcaba, cap de la Cartera d’Interior pel PSOE, el pren com a assessor personal. Al cap de poc temps, Pérez de los Cobos serà nomenat director del Gabinet de Coordinació de la Secretaria d’Estat de Seguretat.
L’1 d’octubre del 2017, Pérez de los Cobos fou el coordinador del dispositiu policial que tan brutalment va actuar contra els votants del referèndum català. Les violentes càrregues de la Guàrdia Civil a Ponts, per exemple, així com en altres poblacions de Ponent i la resta de Catalunya, seran recordades per més temps que passi.
L’1 d’octubre del 2017, Pérez de los Cobos fou el coordinador del dispositiu policial que tan brutalment va actuar contra els votants del referèndum català. Les violentes càrregues de la Guàrdia Civil a Ponts, per exemple, així com en altres poblacions de Ponent i la resta de Catalunya, seran recordades per més temps que passi
Tot i el que s’ha dit fins ara, no caurem en la suada i fàcil afirmació que tots els jutges són iguals. Però sí que és evident que quan la cosa va d’independentisme català, que qüestiona aquella Espanya que és «unidad de destino en lo universal» i indissoluble, sembla que hi ha jutges que es deixen portar més pel pensament polític que per l’equitat de la justícia que han d’impartir. A Catalunya, i pel que fa al moviment independentista català, de fa anys que sabem què significa i representa el terme anglès «lawfare», darrerament tan en boga.
Fins i tot el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, fa poc que va sacsejar el món de la justícia espanyol en denunciar que hi havia connivència de jutges i el PP. Posteriorment, va matisar —suposem que per pressions polítiques— la seva denúncia: «La gran majoria de jutges compleixen amb absolut rigor».
Finalment, per reblar el clau, l’afer del programa Pegasus. Un fet d’espionatge massiu que veurem com acaba. De moment, la policia científica dels Mossos d’Esquadra ha comprovat que el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) va espiar il·legalment el president Pere Aragonès infectant-li el telèfon mòbil. L’autorització que el CNI tenia del Tribunal Suprem per a entrar al seu mòbil era del juny del 2019. Doncs bé, l’informe dels Mossos d’Esquadra certifica que se’l va espiar ja abans del 2018. A ell i a molts altres polítics independentistes catalans preferentment: Artur Mas, Ernest Maragall, Elsa Arcadi, Quim Torra, Laura Borràs, Meritxell Serret, Jordi Sànchez, Antoni Comín...
Josep Espunyes
