L’any 2015, el titular del Jutjat de Primera Instància núm. 25, de Barcelona, va voler induir Joan Laporta —ex-president del Futbol Club Barcelona en aquells dies—, a parlar en castellà en el judici que s’hi va dur a terme entre l’empresa Muro Cortina Modular i el club blaugrana. No se’n va sortir.
L’empresa Muro Cortina Modular havia demandat el Futbol Club Barcelona per incompliment de contracte respecte a l’explotació publicitària de la façana del Centre de Formació Oriol Tort, la nova La Masia, un contracte que havia signat amb Joan Laporta quan aquest era president del Barça. «Em sembla incomprensible que a Catalunya em vulguin fer parlar en castellà. Els que tenim el català com a llengua pròpia tenim tot el dret a declarar en la nostra llengua», va manifestar indignat Joan Laporta a la sortida del jutjat. El jutge li va cridar l’atenció dues vegades perquè declarés en castellà, atès que l’advocat defensor, Mario Conde, adduïa que no entenia el català. Un Mario Conde que tampoc no es va estar de recriminar l’actitud lingüística de Joan Laporta. El jutge i l’advocat defensor «estaban en un juzgado español» i, és clar, el judici s’havia de fer en castellà.
Ara, Joan Laporta hi ha tornat. Concretament a la Ciutat de la Justícia de Barcelona, citat a declarar a mitjan desembre passat pel cas Negreira. Un teòric cas de suborn arbitral atiat una vegada i una altra per Florentino Pérez, el president del Real Madrid, que cerca una sentència judicial favorable per a convertir-lo en la taca negra de la brillant trajectòria futbolística del Futbol Club Barcelona des de l’arribada de Johan Cruyff —forjador posteriorment del «Dream Team» com a entrenador— fins a Luis Enrique, passant per Frank Rijkaart, Josep Guardiola i Tito Vilanova. Palmarès de l’equip en aquests anys: cinc copes d’Europa, a més de lligues, copes del Rei, supercopes i mundial de clubs, amb la consecució, l’any 2009, dels sis torneigs en què va participar. Un equip, el d’aquell any, que ha passat a la història com «el Barça de les sis copes».
En aquells dies, el Barça practicava un futbol modern i deliciós, de tiralínies, que meravellava. Si l’any 2010 la selecció espanyola de futbol es va proclamar campiona del món de futbol davant la potent selecció alemanya, en bona mesura va ser gràcies als cinc jugadors del Barça inclosos a l’equip inicial —Piqué, Pujol, Busquets, Xavi Hernàndez i Iniesta— i pel futbol que jugaven al Barça, aplicat a la selecció espanyola amb precisió matemàtica.
En el transcurs d’aquesta darrera compareixença a la Ciutat de la Justícia, Joan Laporta es va expressar en català des del primer moment. Una llengua que no plaïa a una de les lletrades, que li va demanar si podia parlar en castellà. Aquesta vegada, però, la jutgessa, Alejandra Gil, va intervenir-hi i va manifestar que Joan Laporta podia declarar en la llengua que volgués, català o castellà. Joan Laporta va continuar la declaració en català, adduint que era la llengua amb què s’expressa més bé.
Una presa de posició que ha irritat molt l’Espanya profunda, l’Espanya que combrega amb la idea de «una, grande y libre» i la propaga. Per a aquesta Espanya, la notícia no ha estat la compareixença de Joan Laporta davant la justícia, sinó que es demanés a l’encausat que s’expressés en castellà, en comptes de fer-ho en català, i que el prec quedés sense efecte. És a dir, que Joan Laporta tingués la «desfachatez» intolerable de no canviar de llengua i parlés tot el judici en català.
«Esto con Franco no pasaba».
Josep Espunyes
