En l’article de dilluns passat publicat a Viure als Pirineus i dedicat als etnògrafs ponentins Serra i Boldú, Violant i Simorra i Joan Lluís, hi parlàvem de la gran importància que temps enrere havia tingut la llenya en el dia a dia de la ruralia. A la majoria de cases —hi comentàvem— el foc no s’hi apagava en tot l’any, era una necessitat peremptòria. A la nit, en anar-se’n a dormir, colgaven el caliver amb cendra —normalment la mestressa de casa— i l’endemà, en llevar-se, el feien revifar. «El foc és mitja vida», es solia dir amb èmfasi quan se’n parlava.
La llenya, doncs, la primera matèria productora de foc a les llars, havia arribat a tenir una importància cabdal anys enrere. Fins al punt d’establir documentalment el fet de fer-ne. Així, al Capbreu de la Vila y Baronia de Peramola de l’any 1639, que mana escripturar Marianna de Pinós-Fenollet, s’hi recull que un dels drets que té la vila de Peramola és el d’«allenyar», pel qual els seus habitants «poden allenyar per tot lo dit terme, y en qualsevol part de aquell, pus [mentre] no tallen abre criat o fruyter».
La llenya, com tot bé preuat, havia estat causa de molts robatoris. En robava la gent que no tenia bosc ni tenia diner per a comprar-ne. Un robatori producte d’una necessitat, doncs. Però també en robava la gent benestant, perquè sempre era millor trobar la llenya feta que haver-la de fer. Fins i tot hi havia una dita que ironitzava sobre aquesta manera d’actuar: «És manament de la llei de Deu: si trobeu llenya feta no la feu!».
D’altra banda, també hi havia hagut pobles, com per exemple Oliana o Vila-rubla (Montferrer i Castellbò), que no tenien pràcticament bosc. Tot un drama. Perquè la tan necessària llenya només la podien haver de dues maneres: o comprant-la, com ho feien els que tenien la butxaca calenta, o bé afanant-la del bosc dels pobles veïns, com ho feien els pobres així que podien. D’aquí ve un dels motarrots que els aplicaven els pobles amb què termenaven: «lladres de llenya», a Oliana, i «los roballenya», a Vila-rubla.
Hi havia hagut pobles, com per exemple Oliana o Vila-rubla, que no tenien pràcticament bosc. Tot un drama. Perquè la tan necessària llenya només la podien haver de dues maneres: o comprant-la, com ho feien els que tenien la butxaca calenta, o bé afanant-la del bosc dels pobles veïns, com ho feien els pobres així que podien. D’aquí ve un dels motarrots que els aplicaven els pobles amb què termenaven: «lladres de llenya», a Oliana, i «los roballenya», a Vila-rubla
Avui, tot això s’ha acabat. Als pisos de nova construcció, o bé cases reformades, ja no hi ha foc a terra. Per a cuinar o bé escalfar-se, es valen de mitjans moderns, com ara el gas o l’electricitat. En conseqüència, al bosc poca gent hi va a fer llenya, perquè a les cases ja no cal que se n’hi porti. A causa d’això, i de la desertització de la ruralia, a Catalunya cada dia hi ha més bosc. Segons dades oficials, el nostre territori és cobert de 2.060.174 hectàrees forestals, 1.331.906 de les quals són arbrades. El bosc és, doncs, la part més representativa del país.
Potser sí que els nostres boscos no són gaire productius, una característica del bosc mediterrani. Però tot i així, a mitjan segle XX encara tenien un paper fonamental en el decurs de la vida rural: pastures, fusta, llenya, carbó, caça, bolets... Si ahir el treballaven, avui també es pot fer. El que no es pot fer és abandonar-lo.
Posem-nos en mans de la moderna silvicultura —és a dir, la ciència, la tècnica i l’art de gestionar les masses forestals— i actuem. Que la Generalitat, les diputacions i els propietaris de bosc treballin plegats, com s’ha començat a fer, per tal d’ordenar i millorar la superfície arbrada del nostre territori. En definitiva, que estructurin i duguin a terme una gestió forestal que ajudi a conservar el bosc i la seva biodiversitat, cosa que contribuiria a crear nous llocs de treball i generaria activitat econòmica.
Cal pensar preventivament en el futur del bosc, que també és part del futur del país. Sovint diem: «L’aigua és vida». És ben veritat. Però no oblidem que el bosc també ho és sempre que el tinguem cuidat. En cas contrari es pot convertir, atès l’escalfament progressiu de la Terra i amb més dies de secada hídrica durant l’any, en un polvorí d’efectes negatius inimaginables el dia més impensat. Com ha passat aquest estiu a Catalunya i en diverses contrades de la península Ibèrica.
Josep Espunyes
