L’estada del rei Jaume I a Ogern

Jaume I va ser un noble d’una formació molt culta, cosa que li va permetre dictar als seus escrivans el Llibre dels fets

       Aquest 27 de juliol de 2026 es complirà el 750è aniversari de la mort del rei Jaume I, dit «el Conqueridor», a Alzira (Ribera Alta), un dels personatges més importants de la historiografia catalana. A més de les tres dones amb qui es va casar —Elionor de Castella, Violant d’Hongria, Teresa Gil de Vidaurre—, a Jaume I se li coneix una vuitena d’amants —entre les quals Aurembiaix d’Urgell, comtessa d’Urgell— i l’engendrament d’una dotzena i mitja de fills reconeguts. D’altra banda, va ser un noble d’una formació molt culta, cosa que li va permetre dictar als seus escrivans el Llibre dels fets —narra la seva intensa vida i les gestes més importants que va dur a terme—, considerat una de les quatre grans cròniques medievals catalanes.

Va ser un fill no volgut, que el seu pare mai no va estimar

        Fill de Pere el Catòlic —mort a la batalla de Muret (1213)— i Maria de Montpeller, Jaume I va néixer a Montpeller l’any 1208. Va ser un fill no volgut, que el seu pare mai no va estimar. Orfe de pare i mare de xic, així que es va anar fent gran no li va tocar altre remei que haver-se d’encarar a diversos problemes del regne, sobretot la revolta de la noblesa aragonesa, a la qual s’imposà en signar-se la Concòrdia d’Alcalà d’o Bispe (1227). Posteriorment engrandí el regne amb les conquestes de Mallorca (1229) i de València, aquesta iniciada el 1232 i d’una durada d’alguns anys.

        Recordo que quan de grandet em vaig començar a treure de sobre la ignorància a què m’havia abocat l’educació franquista pel que fa a la història de la meva nació, un dels fets del rei Jaume I que em va cridar més l’atenció és que hagués fet una estada de dues setmanes al castell d’Ogern —concretament del 29 de juny al 13 de juliol de 1259—, embrancat en enceses disputes amb el comte Àlvar d’Urgell en aquells dies.

Ogern és un poble que sempre m’ha atret. Tant pel caràcter de la gent, oberta i alegre, com per la seva situació geogràfica, a l’aiguabarreig dels rius Baell i Ribera Salada

        Ogern és un poble que sempre m’ha atret. Tant pel caràcter de la gent, oberta i alegre, com per la seva situació geogràfica, a l’aiguabarreig dels rius Baell i Ribera Salada. De fadrí m’hi havia divertit qui-sap-lo. Concretament al bar-restaurant Parador las Américas, on em desplaçava alguns diumenges a la tarda amb altres companys de Peramola. S’hi celebrava un ball arrencadíssim a les notes de l’acordió que tocava l’extraordinari músic Melitó Escolies, acompanyat de bombo i platerets.

        Encara avui, quan m’acosto o sóc a Ogern no em puc estar de pensar en el nostre gran rei un moment o altre. Me l’afiguro encaparrat en com resoldre els problemes de govern que tenia al regne, però també gaudint de la tranquil·litat de la vall en algun moment d’esgambi. Tractant de caçar algun cérvol o algun porc fer al bosc, si és que li agradava la caça? Pescant alguna truita o anguila al riu, si és que li agradava la pesca?

        O potser cavalcant al pas, amb alguns homes de confiança, pels camins que conduïen cap a l’íntim racó on s’alça l’esplèndida església romànica de Sant Serni de la Salsa, de la qual ja tenim notícia l’any 1094? O potser ho feia cap a l’encimbellada església pre-romànica de Sant Julià de Ceuró (Castellar de la Ribera), amb una panoràmica sobre la conca de la Ribera Salada embadalidora? O potser un dia es va desplaçar fins a la monumental església de Sant Pere de Madrona, a unes tres hores d’Ogern a peu, que ja s’esmenta a l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell i avui feta un munt de runa? O potser pres de la bellesa encisadora d’alguna noia de la contrada que li havia robat momentàniament el cor?

        Tant hi fa. La qüestió és que l’estada del rei Jaume I a Ogern fa set segles i mig, avui encara té la virtut de recordar-me tot el que l’educació franquista no em va ensenyar de la meva història nacional i m’ho fa reviure mentalment: que sóc fill d’una nació —«nació oprimida», com escriu Maria Mercè Marsal al poema «Divisa»—, amb una història mil·lenària al darrere que, com més hi pouo, més m’agrada submergir-m’hi. Cada nova descoberta històrica que faig, l’entenc com una petita conquesta de la llum sobre la fosca.

Josep Espunyes