Fa cosa de dos mesos, a la Seu d’Urgell va ser notícia que una multinacional del joc volia obrir-hi una casa d’apostes. No ho ha fet. L’oposició d’entitats de la ciutat i la dels veïns n’ha estat la causa.
Avui, les persones addictes als jocs d’atzar —els dits ludòpates— són milions. Uns jocs d’atzar que es practiquen als casinos, als bingos, a les màquines escurabutxaques, al pòquer en línia, a les apostes esportives… Uns jocs que neixen dels nous hàbits socials i que les empreses que els creen i hi fan negoci els presenten com si fossin un entreteniment inofensiu, en què el jugador és l’únic responsable de jugar-hi o no.
Precisament, un informe de la revista britànica The Lancet, una de les més prestigioses que s’editen al món de la medicina, no ho veu pas així. Ho veu com un problema social que no afecta solament la gent gran, sinó que també afecta fortament els adolescents. L’equip d’especialistes que ha treballat en l’informe ha constatat que un 15,8% dels adults i un 26,4% dels adolescents que juguen en casinos o escurabutxaques en línia poden patir ludopatia, com també un 8,9% dels adults i un 16% dels adolescents que fan apostes digitals de caràcter esportiu. En definitiva, que el nombre de persones en risc de caure en l’addicció als jocs d’atzar al món és, segons The Lancet, de gairebé 449 milions, dels quals 80 ja són ludòpates.
La ludopatia és una malaltia, ras i curt. Com ho són l’alcoholisme i el tabaquisme. Cal dir, de tota manera, que no totes les persones que juguen a jocs d’atzar són ludòpates, com no totes les persones que beuen alcohol són alcohòliques. Aquestes persones entenen els jocs d’atzar com una activitat recreativa, una forma de diversió i d’entreteniment.
El ludòpata no pot resistir l’impuls de jugar apostant diners, cosa que més tard o més d’hora li produirà tot un seguit d’efectes negatius. Com per exemple la pèrdua segura de molts diners, que pot arribar fins a arruïnar-se —«La bossa del jugador no té tanca ni tancador», fa una de les nostres velles dites—, o a crear malviure familiar, o a abocar al robatori, o a patir problemes de salut física i mental... D’aquí ve que la revista The Lancet demani la intervenció dels polítics en aquesta indústria, amb lleis que la regulin i que realment es compleixin, atès que aquesta supeditació als jocs d’atzar representa una amenaça per a la salut pública mundial.
Als jocs d’atzar —o de juguesca— s’hi juga des de temps immemorial. Sobretot amb daus i cartes, en festes multitudinàries, tavernes i cafès. Els més grans de per aquí, tots sabem que als anys de la postguerra en més d’un cafè de poble de la ribera de Segre s’hi havia jugat a cartes tota la nit, fins a trenc d’alba. Jocs d’envit, com ara el set i mig i el vint-i-u, en què corrien bitllets de mil pel tapet verd de la taula dels jugadors —aleshores, el bitllet de més valor que imprimia la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre—. I fins i tot que algun propietari hi havia perdut, a més dels diners, alguna peça de terra i tot.
Avui, però, tot ha canviat. I pel que fa al joc d’atzar no precisament per a bé. Gràcies a l’avanç de la tecnologia, qui és esclau de qualsevol joc d’atzar pot jugar-hi tranquil·lament des de casa, des del carrer o des del cim d’una muntanya, a qualsevol hora del dia o de la nit, sense necessitat d’haver-se de desplaçar a cap festa, taverna o cafè: només ha d’activar el mòbil. De fet, un informe de la patronal Consell Empresarial del Joc (CeJuego) va constatar que durant l’any 2019 un total de 378.793 joves de l’Estat, entre 18 i 25 anys, va jugar per internet, mentre que l’any 2023 el total de joves va ser de 534.335; és a dir, un 41% més.
Josep Espunyes
