Fins que al litoral mediterrani no hi va arribar la canya de sucre o canya dolça (Saccharum officinarum), arran de l’expansió territorial dels àrabs al segle VIII, l’agent endolcidor que més s’hi consumia era la mel. De fet, a les coves de l’Aranya de Bicorp, municipi de la Canal de Navarrès, al País Valencià, ja hi trobem unes figures rupestres —d’entre 7.000 i 8.000 anys enrere— que representen una cacera de cabres feres i una figura humana que treu mel d’un abeller voltat d’abelles.
La mel, com tots plegats sabem, l’elaboren les abelles a partir del nèctar de les flors. I a part de fer-la servir com a aliment i font d’energia, l’ésser humà també l’ha fet servir per a usos medicinals, com és ara guarir cremades i ferides, ja que actua com a desinfectant i n’afavoreix el procés de curació.
Abans, molts pagesos de Catalunya —sobretot els de les masies— tenien unes quantes arnes, en un indret arrecerat del terme, que els proporcionaven mel per a l’anyada. Alguns l’arribaren a comercialitzar industrialment i tot. Com per exemple els propietaris de la masia de Tarragona, a Castell-llebre, al municipi de Peramola —avui feta un munt de rocs—, que feien treballar unes dues-centes arnes. Venien mel des d’Organyà fins a Ponts.
Abans, molts pagesos de Catalunya —sobretot els de les masies— tenien unes quantes arnes, en un indret arrecerat del terme, que els proporcionaven mel per a l’anyada. Alguns l’arribaren a comercialitzar industrialment i tot. Com per exemple els propietaris de la masia de Tarragona, a Castell-llebre, al municipi de Peramola —avui feta un munt de rocs—, que feien treballar unes dues-centes arnes. Venien mel des d’Organyà fins a Ponts
Les arnes més antigues eren cilíndriques, construïdes normalment amb canya, vímet o vidalba, i s’arrebossaven amb bovina —excrement de bou o de vaca— perquè quedessin interiorment ben aïllades. La peça que tancava l’arna pels dos caps era el fonell, o fonadell, i el forat per on hi entraven les abelles es coneixia amb el nom de piquera. El ferro amb què es tallava la bresca de l’arna per a treure’n la mel era el guardador. D’altra banda, la bresca també es convertia en cera, que es dedicava a fer espelmes per al culte religiós i enllumenar les estances de moltes cases, sobretot de les bones.
Actualment, però, la producció de mel particular ha passat a millor vida. Es treballa de manera empresarial. Són empreses amb moltes arnes que les instal·len en indrets de Catalunya per uns dies i les van movent de sud a nord, seguint el curs primaveral del temps, l’època de floració. Al sud del país, el bon temps sempre hi arriba primer que al nord.
De tota manera, avui les nostres abelles viuen en perill. Les amenaça la dita vespa asiàtica (Vespa velutina), provinent del sud-est del continent, d’una agressivitat depredadora que fa feredat. Sembla que va entrar a Europa pel port de Marsella l’any 2004, arran de l’intercanvi comercial amb Xina. Es calcula que d’un 70% a un 80% del seu aliment prové de larves d’abelles de la mel.
La reina d’aquestes vespes invasores es desperta ara, a la primavera, i construeix un niu esfèric, d’uns 4 o 5 cm de diàmetre, on pon uns quants ous, dels quals sortiran les vespes obreres. I així s’aniran estenent. De moment, ja se n’ha trobat nius a dotze comarques de Catalunya, tant al bosc com en llocs habitats. Una mala notícia.
Si perdéssim les abelles ens quedaríem sense mel. Una desgràcia. Però no seria la pitjor. Ens quedaríem sense un dels nostres grans insectes pol·linitzadors. Tot i que n’hi ha d’altres, d’insectes que pol·linitzen, com ara les mosques, les papallones, els borinots, les arnes, els escarabats, etc. —i no oblidem el vent—, sense la pol·linització de les abelles la quantitat de fruita i verdura que avui traiem dels nostres camps i horts disminuiria cosa d’un 70%. Només en podrien consumir aquells que tenen la butxaca calenta.
Josep Espunyes
