En memòria d’Aureli Argemí, a l’any de la seva mort.
En el món del catalanisme militant, no creiem que hi hagi ningú que no hagués conegut l’Aureli Argemí i Roca (Sabadell, 1930-2024), ja fos personalment, ja fos per referències, ja fos per haver-lo llegit. De jove va ser monjo de Montserrat (1951), sacerdot (1959) i secretari de l’abat Escarré durant l’exili que aquest va haver de patir, l’any 1965, al monestir benedictí de Vidolbone (Itàlia) obligat pel Vaticà, però imposat des de Madrid per les autoritats franquistes arran d’unes declaracions de l’abat montserratí al diari francès Le Monde: «No són 25 anys de pau (eslògan del franquisme), sinó 25 anys de victòria». Tot i aquesta forta vocació, l’any 1985 Aureli Argemí va deixar la vida monàstica i es va lliurar en cos i ànima a la defensa dels drets dels pobles a ser ells.
En efecte, la vida de l’Aureli Argemí va ser un riu de passió sortit de mare al servei de Catalunya i de la llibertat dels pobles del món. Tres de les seves iniciatives en vida van ser la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana; la Plataforma pel Dret a Decidir, i el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN).
Ara bé, l’Aureli Argemí no va ser només un defensor acèrrim dels drets lingüístics del poble català, sinó de tots els pobles i les comunitats del món que tenen una llengua pròpia. L’any 2010, l’Ajuntament de Barcelona el va guardonar amb la Medalla d’Honor de Barcelona, justament pel seu activisme i pensament en defensa dels drets humans dels pobles i de les nacions sense Estat. Sostenia i defensava que qui té la riquesa de tenir una llengua, l’ha de fer servir sempre, sigui allà on sigui i en les condicions que sigui.
Un amor i un respecte a totes les llengües —i, en conseqüència, a les cultures i a les persones—, que contrasta vivament amb la tírria o malvolença que l’espanyolisme ranci i tossudament inamovible —el de «la casta»— destil·la contra Catalunya, la llengua i la cultura catalanes. No suporta que es digui que Catalunya és una nació, no suporta que els catalans parlem en català i no suporta veure onejar la bandera quadribarrada enlloc.
Recordeu, si no, les crítiques que va dedicar al discurs de Salvador Illa en la presa de possessió com a nou president de la Generalitat de Catalunya, el 10 d’agost de 2024. Un president, membre del PSC, que al seu dia va ser partidari d’aplicar l’article 155 arran dels fets d’octubre del 2017. Diríem que no és precisament independentista, oi? En canvi, l’espanyolisme de «la casta» no hi va saber veure altra cosa més, en la presa de possessió presidencial, que la defensa de la nació catalana —que potser Catalunya no és una nació?—, que va ser pronunciat en català —que potser el català no és la llengua originària de Catalunya?— i que al marc institucional no hi onejava cap bandera «roja i gualda», sinó la quadribarrada —que potser no és aquesta la bandera de Catalunya?—. El que va verbalitzar tant políticament com socialment el president Illa en el discurs no comptava, tant se li’n va fotre com refotre.
L’espanyolisme de «la casta», si alguna idea té fixa al cap des de la fi de la Guerra de Successió, el 1714, és imposar la llengua i la cultura castellanes arreu de l’Estat. No té ni vol tenir en compte que negar els drets lingüístics d’altres persones i comunitats, amb una llengua i una cultura tan vàlides com les seves, comporta agressió i discriminació, comporta la negació d’igualtat entre les persones i els pobles. I tant hi fa, malauradament, que a aquest espanyolisme se li digui xo com arri. És ben bé debades: va a la seva a pinyó fix.
Josep Espunyes
