Hi ha dates, en la història dels pobles i les nacions, que hi queden gravades a foc per sempre. A Catalunya, en general, i a Sant Andreu de la Barca, en particular, una d’aquestes dates és l’1 d’octubre de l’any 2017. Les violentes garrotades que el poble va rebre —com molts altres de Catalunya— pel fet de demanar un referèndum i votar, no van pas caure inesperadament del cel, sinó que van provenir de les porres de les forces de seguretat espanyoles desplaçades expressament a Catalunya perquè l’acte fes figa. Unes imatges de brutalitat gratuïta que van córrer, i encara corren, per les xarxes socials de tot el món.
L’endemà, els professors de l’IES el Palau, de Sant Andreu de la Barca, van fer el que havien de fer en impartir les classes d’aquell dia: comentar els incidents que havien tingut lloc el dia abans arreu del país i, concretament, a Sant Andreu de la Barca. És a dir, van fer el que havien de fer com a professors que eren del centre: educar, amb comentaris a l’alumnat sobre els fets que havien viscut al poble feia tot just vint-i-quatre hores.
Entre els comentaris que es va fer en aquella lliçó, hi va sortir, com és natural, algunes referències a l’actuació de la Guàrdia Civil en la contesa. Un fet que es va denunciar al jutjat de Martorell argüint, falsament, que els professors havien discriminat, menystingut i vexat els fills de guàrdies civils que assistien a classe, a més de tractar els agents d’aquest cos d’«assassins» i d’«animals que només saben donar cops».
La reacció de l’Espanya cavernícola de dreta i d’ultradreta —nacionalisme espanyol radical, doncs— fou fulminant. Havien d’aprofitar el moment. Polítics i funcionaris d’alta volada, com ara Mariano Rajoy, president del govern espanyol, o Albert Rivera, president de Ciutadans, o Bartolomé Barbas, coordinador de l’Associació Espanyola de Guàrdies Civils (AEGC), van acusar aquells professors d’incitar a l’odi. Un argument que també van esgrimir reiteradament televisions com Tele5, diaris com El Mundo i ABC i emissores de ràdio com la Cope. «El linxament va ser inclement», constata una de les mestres implicades, «fins al punt —confessa un altre professor—, d’haver-me plantejat de deixar la docència». ¿Com pot ser —ens preguntem— que tots aquests alts càrrecs, juntament amb els mitjans de comunicació de massa, es passessin pel folre la presumpció d’innocència, un dels principis bàsics de la democràcia?
Passa el temps. I al cap de set anys —al desembre del 2024—, s’esdevé que el jutjat de Martorell tanca el cas perquè no hi veu indicis de delicte. Feia bones les paraules d’una de les professores acusades, que deia que «Jo i els meus companys transmetem uns valors de respecte i convivència a la classe».
I ara què? Tots aquells que van saltar ferotgement a la jugular d’aquells docents —polítics, funcionaris, premsa, ràdio, TV—, tractant-los d’indecents i d’indesitjables, i acusant-los falsament d’escampar mentides i d’incitar a l’odi contra Espanya i tot el que era espanyol, faran ni que sigui un mínim gest de reparació respecte de l’immens mal que els han causat? Sabran acceptar que la seva actitud va ser absolutament indigna d’una persona honesta i entonaran un «mea culpa»? Se’ls en demanarà responsabilitats?
Sincerament, creiem que no. Fa molts i molts anys que veiem com la ultradreta espanyola actua impunement allà on li sembla del país català i no passa res. Ja als anys 70 del segle passat, «los Guerrilleros de Cristo Rey», d’una ultradreta devota del «fuego purificador» —van calar foc a diverses llibreries barcelonines—, anaven de bracet amb la Policia Nacional quan tocava reprimir. Algunes vegades, com ara a les ballades de sardanes de la plaça de San Jaume diumenge a la tarda, ja eren ells mateixos els qui provocaven l’aldarull per tal que poguessin actuar «els grisos», renom amb què aleshores es coneixia la Policia Nacional pel color del seu uniforme. Aquella manifestació sardanista s’havia anat convertint en un acte públic de resistència antifranquista, amb exhibició de banderes catalanes i cants com L’hora dels adéus i Els segadors.
Qui atia l’odi, aquí? Un exemple ho pot il·lustrar. El dia 11 de setembre del 2013, diversos membres d’ultradreta van assaltar —sí, assaltar— el centre cultural català Blanquerna, a Madrid. A part de la invasió violenta d’un espai privat, allà hi va haver de tot: escopinades, insults, agressions físiques, prestatges de llibres per terra... Doncs bé, el Tribunal Suprem va condemnar els autors a quatre anys de presó, però el Tribunal constitucional va acceptar els recursos d’empara de la defensa i els va mantenir en llibertat.
I vet aquí que mentre el Tribunal constitucional exculpava membres d’ultradreta amb culpabilitat provada, altres tribunals de justícia condemnaven a presó, arran del Procés, un bon nombre de polítics del govern català —i els hi mantenien— amb sentències per rebel·lió, malversació i desobediència, que més d’un jurista de renom trobava força més que qüestionables.
Qui atia l’odi, aquí?
Josep Espunyes
