No hi ha prou llevadores

Amb l’augment demogràfic que aquests darrers anys hi ha hagut a Catalunya, la sanitat pública pateix la manca de metges d’algunes especialitats —sobretot metges de família—, com també d’infermers i infermeres..., i de llevadores!

En efecte, la professió de llevadora es troba en crisi. No n’hi ha prou, ja sigui per les obligades jubilacions que hi va havent, per la precarietat laboral de la professió o bé per manca de places formatives. En canvi, fins a mitjan segle XX no hi va haver cap poble del Pirineu que no disposés d’una llevadora les vint-i-quatre hores del dia. La llevadora tradicional, sense estudis reglats. I si el poble era més grandet, dues i tot. Complien una funció social molt necessària, respectada i valorada.

Als pobles, la figura de la llevadora —una funció que només exercien les dones— comença a recular quan hi arriba el metge titular, i en desapareix quan la dona, que sempre havia parit a casa, opta per anar a deslliurar en establiments hospitalaris de poblacions grans.

En efecte, la professió de llevadora es troba en crisi. No n’hi ha prou, ja sigui per les obligades jubilacions que hi va havent, per la precarietat laboral de la professió o bé per manca de places formatives. En canvi, fins a mitjan segle XX no hi va haver cap poble del Pirineu que no disposés d’una llevadora les vint-i-quatre hores del dia. La llevadora tradicional, sense estudis reglats. I si el poble era més grandet, dues i tot. Complien una funció social molt necessària, respectada i valorada

A la nostra comarca, l’Alt Urgell, les dones comencen a parir a la Clínica La Alianza i al Sant Hospital, a la Seu d’Urgell, cap a mitjan segle XX. Cerquen seguretat. Parir en un centre sanitari amb garanties mèdiques, en el cas d’haver-hi complicacions inesperades —una hemorràgia postpart, un estrip vaginal, manca d’oxigen per al nounat...—, donava més seguretat a la mare, i de retruc a la família. S’explica que a alguns metges de poble de la comarca no se’ls va posar gens bé que les dones anessin a parir a fora.

La feina de la llevadora consistia a ajudar la partera perquè la criatura naixés bé, més que res amb massatges i pressions al ventre i estirant-la perquè sortís. Ara bé, si la criatura venia malament, s’havia d’espavilar com podia per tal de fer-la néixer. El seu patró era Sant Ramon Nonat i estava autoritzada per l’Església, en el cas que es preveiés una mort immediata del nadó, a administrar-li el sagrament del bateig.

A l’Estat espanyol, els estudis de llevadora s’hi van començar a reglar amb la Llei Moyano, promulgada l’any 1857. Titular-se, requeria dos cursos d’estudi i una revàlida. Ara bé, la llevadora titulada poc que anava a exercir als nuclis petits de la ruralia —s’havien de conformar amb la llevadora tradicional—, ja que aquesta tenia com a fita treballar als grans centres hospitalaris de les grans capitals.

Afegitó

Aquest 25 de setembre, es comença a impartir a Tremp el Grau en Infermeria al Pirineu, una formació universitària que impulsa la Universitat de Lleida i fruit d’un treball, des de fa alguns anys, del Departament de Recerca i Universitats i el Departament de Salut. Compta amb vint places i oferirà pràctiques clíniques als centres assistencials de l’Alt Pirineu i Aran. S’espera que les ocupin estudiants del país i que, un cop acabats els estudis, exerciran la professió a la mateixa terra que els ha vist néixer. Una iniciativa que aplaudim.

Josep Espunyes