Guerrra del 36. La FAI? Parlem-ne (I)

Aquest 18 de juliol farà vuitanta-nou anys que el general Franco es va alçar en armes contra el govern de la Segona República, legalment constituït. En el decurs de la contesa —i també posteriorment—, una de les organitzacions polítiques més bescantades va ser la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de pensament anarquista.

La FAI es va fundar a València l’any 1927 i va estar molt lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), com també als moviments obrers i sindicalistes. Tanmateix, la seva ideologia va ser molt desacreditada, pocs anys més tard, pel comportament incívic d’alguns sectors faistes —els dits «incontrolats»—, que van prendre venjances polítiques i personals, alhora que duien a terme una persecució contra religiosos i gent benestant pel sol fet de ser com eren, amb un seguit de morts absolutament gratuït. Uns faistes que en comptes de contribuir a la revolució anarquista que pretenien, al que contribuïren fou a una gran involució de la revolució que predicaven. 

Per als nens i joves de la postguerra sentir parlar de la FAI era com sentir parlar del dimoni en forma humana. A la gent que hi havia militat se la qualificava de vil i sanguinària. I no direm que hi hagués algun militant que no ho fos, de vil i sanguinari, però sí que direm que no tota la FAI va ser així. Bon tros se’n falta. Sobretot aquella FAI constituïda als pobles per militants que n’eren fills. Una FAI que era als antípodes, per exemple, de la FAI que deien que propugnaven figures tan significades com ara Antonio Martín Escudero, conegut com «el Cojo de Málaga», o Concepción Guillén Martínez, coneguda com «la Baeta» i «la Lleona».

A la història oficial li ha anat com l’anell al dit poder presentar una FAI infame en el decurs de la Guerra del 36 —com van fer els partits d’ideologia marxista— i també després de la Guerra del 36 —com va fer la dictadura franquista—. Els va servir per a amorosir les seves pròpies conductes i fer passar bou per bèstia grossa.

Les actuacions més reprovables de la FAI van tenir lloc en un moment de la història convuls, en estat de guerra. En canvi, s’amaga que la dictadura franquista, després d’aquell «¡La guerra ha terminado!» de l’1 d’abril de 1939, va continuar afusellant militants polítics d’ideologia contrària sota l’empara d’aquella gran injustícia que van ser els judicis sumaríssims, sense cap mena de garantia jurídica. Només al Camp de la Bota de Barcelona, on avui s’aixeca el Fòrum, en temps teòricament de pau s’hi va executar més de 1.600 persones entre 1939 i 1952, una de les quals el patriota olianès Lluís Escaler i Espunyes, primer president de l’agrupació nacionalista Nosaltres Sols!

Durant la Guerra del 36, a molts pobles i municipis de Catalunya un dels òrgans de govern que s’hi va establir fou el Comitè de la FAI, constituït per gent del mateix poble. Com per exemple a Peramola. Un Comitè de la FAI —així l’anomenaven la gent que va viure la Guerra del 36— que mai no va dur a terme cap acció de persecució religiosa ni contra gent benestant. Tot al contrari. Al municipi hi va haver set capellans amagats: cinc a Peramola, un a Tragó, i un a Castell-llebre, concretament al mas de Juncars, i el Comitè en tenia constància. Mai no els va enquetiar. Fins i tot van rebre, tret del capellà de Castell-llebre, per la distància que el separava de Peramola —o potser perquè no ho havia de menester—, la part de subministrament oficial que setmanalment arribava al poble i els pertocava, com ara xocolata, sucre roig, arròs, farina...

No és un fet únic. El dia 28 d’agost de 1937, cap a les nou del matí arriba a Peramola un escamot de la FAI de la Seu d’Urgell compost de cinc faistes. Pretenien endur-se’n la mestressa de cal Roca, Maria Dou i Arumí, la casa més forta del municipi, i probablement passar-li’n els taps al primer marge de la carretera que els hagués anat bé. Tanmateix, se’n van quedar amb les ganes. Membres de l’ajuntament i del Comitè de la FAI, amb el poble al costat, els van parar els peus. Un poble que va omplir el vial del Camp de la Bassa de trills amb les pues cap enlaire, per tal de barrar el pas a aquella colla d’estripats si és que aconseguien fer pujar al cotxe amb què havien vingut la mestressa de cal Roca.

Al final de la guerra, en canvi, els franquistes no van pas pagar amb la mateixa moneda l’ordre i la convivència amb què el Comitè de la FAI va saber mantenir la vila i el municipi de Peramola en temps de guerra. Francesc Serra, de cal Serra; Francesc Porqueras, de cal Piquer, I Pere Colomés, de cal Silvestre de Tragó, president i vocals respectivament del Comitè de la FAI, foren represaliats. Una condemna, a cadascun, de dos anys de privació de llibertat a la presó de Lleida.  

Afegitó

A la vila d’Oliana, veïna de la de Peramola, el Comitè de la FAI tampoc no va dur a terme cap mena de violència anticlerical. Com el de Peramola, va permetre que durant la Guerra de 36 a Oliana hi hagués sis capellans amagats, juntament amb dues germanes de cal Botet, Rosa i Beneta, monges de la Sagrada Família, que durant els tres anys de guerra van fer estudi a la canalla del poble.

Donem a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar; és a dir, donem a cadascú el que li pertoca.

Josep Espunyes