A l’article publicat a Viure als Pirineus dilluns passat, «Guerra del 36. La FAI? Parlem-ne (I)», hi fèiem esment d’un patriota català, Lluís Escaler i Espunyes, i d’una faista, Concepció Guillén Martínez, que van morir afusellats per obra i gràcia de la dictadura franquista. Als judicis, tant al de l’Escaler com al de la Guillén, hi va haver de tot, llevat del que realment hi hauria hagut d’haver en un judici: justícia.
En Lluís Escaler, nat a ca l’Escaler Vell d’Oliana l’any 1897, de jove va simpatitzar amb la Lliga Regionalista i la Unió Catalanista. L’any 1922 participa en la fundació d’Estat Català i l’any 1931 és elegit primer president de l’Agrupació Catalanista Nosaltres Sols!, que té força incidència en la política catalana d’aquells dies i una participació destacada als Fets d’Octubre de 1934. En aquest any, Lluís Escaler fou elegit secretari del Centre Comarcal Lleidatà, establert, des de l’any 1929, al mateix lloc que ocupa avui a la plaça de la Universitat.
Acabada la Guerra del 36, Lluís Escaler, que treballa de comptable a la Casa Nèlia, fàbrica de xocolata i galetes, és detingut el dia 6 de febrer de 1939 a la feina, reclòs a la presó Model, sotmès a un judici sumaríssim d’urgència i afusellat, a trenc d’alba, al Camp de la Bota de Barcelona, on avui s’aixeca el Fòrum, el dia 23 d’abril de 1939.
Lluís Escaler havia tingut l’oportunitat de fugir, de travessar la frontera, com van fer molts altres republicans. Però no ho va fer, perquè no tenia les mans tacades de sang i ho va pagar amb la vida. (Franco havia promès que al republicà que es lliurés al seu exèrcit i no tingués les mans tacades de sang no li passaria res.) De segur que no podia imaginar-se ni en somnis que el fet de ser català, i haver volgut viure com a català de ple dret, serien la causa de la seva mort.
Al judici, de res no li va servir al·legar que havia tingut amagats a casa, al carrer de Còrsega, núm. 451, 4t, 4a, de Barcelona, un religiós i dues religioses: mossèn Albert Vives, la seva germana Mercè, monja de la Sagrada Família, i la Rosa de cal Botet, monja de la mateixa congregació. Tots tres olianesos. Precisament, mossèn Albert Vives, un referent cultural i humà en la història moderna de l’Alt Urgell, en una entrevista que li fa Josep Varela al llibre Converses a Lleida (Virgili i Pagès. Lleida, 1988) declara, respecte a Lluís Escaler: «Era tot un cas de patriota! Era un il·lusionat del catalanisme més extrem possible, però un home de consciència. Li vaig veure fer coses, mentre ens estàvem a Barcelona, que realment val la pena recordar la seva memòria i gairebé fer-li un homenatge. Una vegada s’absentà de casa dos o tres dies i va donar una excusa qualsevol per no fer patir l’esposa, i se n’anà cap al front d’Aragó a salvar dos jesuïtes!».
Concepción Guillén Martínez va arribar a la Seu d’Urgell cap a la darreria de juliol de 1936, acompanyant la seva parella, el faista Juan Baeta Sánchez —d’aquí el renom de «la Baeta» amb què era coneguda, a més del de «la Lleona»—. Dona de pensament d’esquerra, acompanya els escamots de la FAI en algunes de les seves abominables accions a les terres alturgellenques i, segons alguns testimonis, també hi pren part activa. L’any 1940 és detinguda a Barcelona i empresonada a la presó de dones de les Corts. Comença el procés, si és que era procés un qualsevol dels judicis sumaríssims d’urgència del franquisme. No complien amb cap regla de legalitat. Se l’acusa de dona depravada, cruel, despietada, de dur pistola, de portar pantalons, de conduir un cotxe...
El dia 13 de maig de 1943, a les sis del matí, Concepción Guillén Martínez va ser afusellada a la tàpia del cementiri de Lleida. Tenia 36 anys i va ser la darrera dona afusellada a Catalunya.
Concepción Guillén prou que va dir, en la seva defensa, que havia salvat la vida a dos capellans. No ho va poder provar, perquè el tribunal no ho va tenir en compte. És clar que, si ho hagués pogut provar, tampoc no li hauria servit de res. A Lluís Escaler, que havia aportat una prova similar al tribunal, ja heu vist com li va anar. I ell sí que hauria pogut demostrar que era veritat allò que deia que havia fet. Una bona colla de testimonis ho haurien avalat.
La dictadura franquista mai no va saber —ni ho va voler saber— què eren els drets humans.
Josep Espunyes
