Escric amb el cor encongit. Més de dues-centes vides segades en un instant; cases ensorrades, carreteres fetes malbé, línies de tren descalçades, fàbriques arrasades..., és el resultat de l’acció inaturable d’una immensa correntia d’aigua sobtada i assassina. La tragèdia s’esdevingué en molt poc temps, a causa d’una gota freda que va deixar caure, en alguns indrets del País Valencià, de 500 a 600 litres d’aigua per metre quadrat en poques hores, com va passar per exemple a Pedralba, a la comarca dels Serrans, o bé a Xiva i a Bunyol, a la comarca de la Foia de Bunyol. El rastre de dol i ruïna que hi ha deixat l’aigua embogida fa posar la pell de gallina.
Malauradament, d’ara endavant ens haurem d’anar acostumant a patir aquestes malèfiques maltempsades. Perquè es tornaran a repetir i amb més assiduïtat. Som nosaltres, només nosaltres, els éssers humans, els responsables del fatídic canvi climàtic que tenim al damunt. Els desastres no els provoca la naturalesa, no, sinó la intervenció que els humans hi duem a terme. Fins fa pocs anys, el nostre clima evolucionava de manera exclusivament natural, al ritme que marcava la mateixa naturalesa. Actualment, però, ja no ho podem dir així. La crema indiscriminada de combustibles fòssils va incrementant l’efecte hivernacle en desmesura, cosa que vol dir que els fenòmens de la naturalesa —pluja, vent, calor, incendis...— seran cada vegada més devastadors, o que hi haurà indrets fèrtils que es desertitzaran, o que canviaran irremeiablement tant l’agricultura com la ramaderia...
Malauradament, d’ara endavant ens haurem d’anar acostumant a patir aquestes malèfiques maltempsades. Perquè es tornaran a repetir i amb més assiduïtat. Som nosaltres, només nosaltres, els éssers humans, els responsables del fatídic canvi climàtic que tenim al damunt. Els desastres no els provoca la naturalesa, no, sinó la intervenció que els humans hi duem a terme
Potser el que caldria fer, primer de tot, és invertir en previsió i en educació. Tractar de refer el que s’ha fet malament —reordenar el territori— i no deixar construir cap mena d’edifici en indrets que siguin inundables. Barrar el pas a l’especulació, per més bé que es pagui el pam quadrat de terreny edificable. Els nostres avantpassats sabien molt bé on havien de construir: en un lloc que no pogués inundar l’aigua. Ens ho demostren dites tan populars i assenyades com ara «A la vora del riu, no t’hi facis el niu», o «A la vora de convents ni rius, les orenetes no hi fan nius», o «Ni prat a ribera ni vinya caminera»...
D’altra banda, és peremptori que els polítics escoltin els geògrafs i els meteoròlegs, tècnics que han estudiat científicament el clima i presenten dades contrastades d’on es pot construir, i com, per tal d’evitar desgràcies semblants a la que viu avui el País Valencià, a causa d’haver construït en llocs on no tocava. Gràcies a la documentació històrica que es té de les maltempsades que hi ha hagut en el passat, aquests tècnics coneixen molt bé els riscos i la vulnerabilitat dels espais on es pot edificar o no.
L’altra clau de volta per a evitar —o si més no minimitzar— desgràcies provocades per pluges torrencials fóra, com a mínim, posar sensors al curs dels rius —com s’ha fet, per exemple, al riu Sió— i educar la població perquè s’hi sàpiga encarar. Els sensors permeten saber, a temps real, el perill de les riuades, cosa que vol dir disposar d’un cert marge de temps per a prendre decisions prudents i salvadores, des de posar la gent fora de perill fins a l’evacuació, si cal.
Pel que fa a l’educació, tothom hauria de saber què ha de fer quan li arribi un senyal d’alerta al mòbil anunciant perill de desbordament de torrents i rius. Ho ha de deixar estar tot immediatament i cercar la seguretat d’un lloc elevat, on no hi pugui arribar l’aigua. És absolutament contraproduent baixar al garatge de casa amb la intenció de salvar el cotxe o la moto, o, si s’és a fora, voler travessar una correntia d’aigua d’una rasa o un torrent. Als països amb un elevat índex de sismologia, com per exemple al Japó, no hi ha cap nen que no sàpiga que s’ha de posar sota la protecció d’una taula així que noti una primera tremolor sota la planta dels peus.
Si s’hagués dut a terme algun dels projectes presentats anteriorment sobre el condicionament a fons de lleres de correnties d’aigua de la geografia del País Valencià —com per exemple el de la rambla del Poio, una conca molt sensible a les pluges torrencials—, la despesa econòmica hauria estat molt grossa. Però tot i ser molt grossa, hauria estat ínfima si la comparem amb la inversió que s’haurà de fer en un futur immediat per tal de recuperar el trinquet de vida que fins fa molts pocs dies tenien pobles com Alaquàs, Alcúdia, Aldaia, Alfafar. Bunyol, Catarroja, Godelleta, Massanassa, Montroi, Paiporta, Pedralba, Picanya, Sedaví, Utiel, Xiva...
Als capdavanters actuals de la Generalitat Valenciana, polítics del PP i Vox, poca cosa els deu dir la història del país. Potser ni la coneixen. Una de les primeres mesures que van prendre, en accedir al poder, va ser la supressió de la Unitat d’Emergències Valencianes, perquè van considerar que era una despesa supèrflua.
Des de fa anys, la gran catàstrofe d’avui a la rambla del Poio ja era una catàstrofe anunciada, tal com recull el Pla d’Acció Territorial sobre Prevenció de Risc d’Inundació a la Comunitat Valenciana, aprovat per les Corts Valencianes el 2003. No s’entén, doncs, com el govern de Carlos Mazón va arribar a suprimir una unitat preparada per a combatre les catàstrofes naturals —la va qualificar de «xiringuito» socialista—, com ara pluges torrencials, incendis, patacades de vent... De segur que no s’hauria evitat el mal que hi ha hagut, perquè la pluja va ser descomunal, però sí que s’hauria pal·liat força.
D’altra banda, només cal un mínim de sentit comú, i un altre mínim de coneixement d’història climàtica del País Valencià, per a saber que l’aigua n’hi ha fet de les seves i n’hi continuarà fent si no s’intenta posar-hi remei i reduir-ne l’impacte quan hi plou a bots i barrals: 12 de setembre de 2019, l’aigua assola el Baix Segura, amb 6 morts; 20 d’octubre de 1982, un excés de pluja fa que es peti la presa del pantà de Tous, amb 8 morts; 14 d’octubre de 1957, l’aigua del Túria nega València, amb 81 morts; 27 de setembre de 1949, es desborda el barranc de Carraixet o riu Sec, amb 7 morts a Bétera i mitja dotzena de cases ensorrades...
Però el que no hauria hagut de passar mai, davant d’aquests precedents tan dolorosos com il·lustratius, és que el dia 29 d’octubre el govern autonòmic valencià —el primer responsable d’actuar en situacions naturals extremes— fes arribar l’alerta de perill a la població a les 8,11 del vespre, quan tot ja anava d’aigua i els ofegats es comptaven per dotzenes. I més quan la Universitat de València, que disposa del seu propi comitè d’emergències, el dia 29 ja havia decretat, a les 12 del migdia, la suspensió de l’activitat lectiva, mitja hora abans que també ho fes el Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat Valenciana, que va emetre una primera alerta hidrològica davant la crescuda de la rambla del Poio. Una alerta que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer també va fer arribar a Protecció Civil mitjançant diversos correus, el primer dels quals a mitja tarda, concretament a les 4.37.
Altrament, a les 6 de la tarda del fatídic 29 d’octubre, el Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi), l’organisme públic que gestionava l’emergència a València, ja es va plantejar demanar el confinament de la població. Disposava de prou informació sobre la gravetat del desbordament de l’aigua de la pluja. No ho va fer. I tot perquè la consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, no va gosar prendre una decisió personal. No va voler avançar-se a una decisió que a qui corresponia prendre-la era al president Carlos Mazón. Però ai!, del president Mazón, durant la tarda, ningú no n’havia sabut res. Ni on era ni on parava. «Desaparegut en combat», com a la guerra.
El punt culminant de la deriva en què navega el govern valencià va tenir lloc al captard del dia 9 de novembre. El País Valencià va sortir al carrer amb un crit unànime demanant la dimissió del president Mazón, juntament amb el seu equip de govern, així com accions judicials immediates. Una manifestació popular contundent, de ràbia i de dol, a València, a Alacant, a Elx..., contra la mala gestió de la tragèdia i que el PP valencià l’atribueix a «entitades catalanistas», que «vienen a montar lío y colapsar la ciudad de Valencia».
Decididament, hi ha polítics que, per tal de continuar aferrats a la mamella del càrrec, són capaços d’inventar-se l’estirabot més inversemblant sobre la realitat social, fins a mentir descaradament, i incapaços de fer un mínim d’autocrítica.
Aquí no hi ha més cera que la que crema. Un president de la Comunitat Valenciana que sap que hi haurà aiguats, que sap —o si més no ho hauria de saber— què poden significar aquests aiguats per al país que governa i s’incomunica volgudament de tres a sis de la tarda —per un dinar de treball, segons diu, amb la periodista Maribel Vilaplana, a qui va oferir la direcció d’À Punt, la radiotelevisió valenciana—, només pot tenir al cap allò que a ell políticament li interessa. Res més.
Afegitó
El dia 12 de novembre una altra gota freda bat l’arc mediterrani peninsular: Catalunya, País Valencià, Múrcia i Andalucia. Al País Valencià, Protecció Civil hi funciona com un rellotge respecte a la població: alarma roja, recomanacions... Si hagués estat així quinze dies enrere, avui no en ploraríem tanta desgràcia com en plorem.
Josep Espunyes
