Pot semblar mentida, però és ben veritat. A mitjan segle XIX, al municipi de Peramola hi havia dos districtes escolars. El districte de Peramola, amb dos agregats, Nuncarga i Tragó, i el districte de Cortiuda, amb un agregat, Castell-llebre. Els tres nuclis que componien el districte de Peramola —Peramola, Nuncarga i Tragó— sumaven 701 habitants, mentre que els dos nuclis que componien el de Cortiuda —Cortiuda i Castell-llebre—, en sumaven 242. Total, 943 habitants.
Avui, el municipi de Peramola té 345 habitants, amb un 15% d’origen forà. Feu números: en una mica més d’un segle i mig, la davallada de la població ha estat quasi de dos terços. Cortiuda i Castell-llebre s’han quedat, pràcticament, sense ningú. Això sí, Barcelona ha passat de tenir uns 235.000 habitants a mitjan segle XIX, a tenir una Àrea Metropolitana amb més de 3.300.000 habitants l’any 2022, segons el cens municipal.
Senzillament, un drama. Un drama de despoblament que viu tota la ruralia catalana sense excepció. El 70% del territori català és propietat del 4% de la població. I a sobre, aquesta població és vella. Al costat de força pobles que ja han desaparegut del mapa, el país corre el perill de veure’n desaparèixer força més a causa d’anar-s’hi tancant progressivament la porta de cada casa.
Cal aturar la diàspora rural. Cal treballar per a revitalitzar la ruralia, reequilibrar-la demogràficament en tota la seva extensió. És un objectiu que s’hauria de potenciar des dels àmbits polític, econòmic i social sense dilació. Però vet aquí que quan semblava que s’anava a posar fil a l’agulla, amb l’aprovació del projecte de la llei de l’Estatut de municipis rurals, es convoquen eleccions anticipades al Parlament de Catalunya —12 de maig— i momentàniament es paralitza. Fins demà —15 d’octubre—, que el Consell Executiu n’aprovarà el text i tot seguit entrarà al Parlament.
Cal aturar la diàspora rural. Cal treballar per a revitalitzar la ruralia, reequilibrar-la demogràficament en tota la seva extensió. És un objectiu que s’hauria de potenciar des dels àmbits polític, econòmic i social sense dilació. Però vet aquí que quan semblava que s’anava a posar fil a l’agulla, amb l’aprovació del projecte de la llei de l’Estatut de municipis rurals, es convoquen eleccions anticipades al Parlament de Catalunya —12 de maig— i momentàniament es paralitza. Fins demà —15 d’octubre—, que el Consell Executiu n’aprovarà el text i tot seguit entrarà al Parlament
En principi, la llei de l’Estatut de municipis rurals té per objectiu ajustar-se a les peculiaritats de la població rural i garantir-li adequadament la prestació dels serveis bàsics, en unes condicions d’igualtat —equilibri territorial— més o menys equiparables a la resta de població de Catalunya. S’entén com a municipi rural el que té menys de 2.000 habitants i els seus veïns viuen en poblacions amb una densitat per sota de 150 habitants per quilòmetre quadrat.
En endavant, doncs, a la ruralia no hi pot continuar bufant el mateix vent que hi ha bufat fins ara. Amb normes tan difícils d’entendre com que s’hi pugui construir granges monumentals —de porcí o d’aviram—, i parcs eòlics monumentals —aerogeneradors—, i parcs fotovoltaics monumentals —plaques solars—, però no s’hi pugui construir una casa en sòl rústec. Hi ha més d’una família jove metropolitana —i de dues—, que si hagués pogut edificar en sòl rústec allà on vivia amb els seus pares encara fóra rural.
Als pobles petits agrícoles, que són els que es van despoblant gradualment, la llei de l’Estatut de municipis rurals hi ha despertat força interès i es pensa que pot posar fre a la fugida humana que pateixen. El futur del pagès petit és més negre que l’estalzí, i dia que passa i que no s’intenta posar-hi remei, dia que una família o altra emprèn el camí —sense retorn— cap a una gran ciutat, on trobarà més oportunitats de guanyar-se les garrofes que al terròs i comptarà amb uns serveis de sanitat i educatius que no té el món rural.
A la ruralia, potser pagaria el tret tenir més en compte el criteri d’aquells que hi viuen o hi han de viure tant sí com no, que legislar-hi, com s’ha fet quasi sempre fins ara, a partir de criteris «urbanites». I simplificar els tràmits burocràtics, amb menys paperassa i més entenedora o comprensible. El pagès és pagès, no és secretari municipal, ni advocat, ni jutge de primera instància i instrucció.
Josep Espunyes
