A l’article de la setmana passada publicat a VIURE ALS PIRINEUS, «Temps de collir olives i moldre», hi parlàvem del temps de collir olives a l’Alt Urgell i el procés de mòlta que se’n seguia. Avui hi tornem, però des d’una altra perspectiva: el record de nen.
Fins a mitjan segle XX, les olives es feien caure a mà, amb els dits —més tard va venir el rasclet—, damunt les borrasses que prèviament s’havien estès sota l’oliver. Batut l’arbre, les olives rebien una primera neteja de la fulla i brots que hi haguessin pogut caure i s’ensacaven. I tot seguit es començava a collir les d’un altre oliver.
El transport de les olives cap a casa, el pagès el feia a cargues, amb un animal, o bé amb carro. Quan les tenia a casa, les estenia a l’entrada i les acabava de netejar de manera més acurada, una feina de paciència que es solia fer abans de sopar.
El berenar dels nens de Peramola, els dos mesos i mig o tres que solia durar la mòlta de les olives, gairebé era sempre el mateix. En sortir d’estudi, ens n’anàvem de dret cap a casa. La mare ens donava una llesca de pa —pa de dos quilos— i sortíem corrents cap al molí que ens quedava més a prop. Posats al molí, tot seguit torràvem el pa a la fogaina que escalfava l’aigua de la caldera, un element imprescindible per a l’obtenció de l’oli.
El berenar dels nens de Peramola, els dos mesos i mig o tres que solia durar la mòlta de les olives, gairebé era sempre el mateix. En sortir d’estudi, ens n’anàvem de dret cap a casa. La mare ens donava una llesca de pa —pa de dos quilos— i sortíem corrents cap al molí que ens quedava més a prop. Posats al molí, tot seguit torràvem el pa a la fogaina que escalfava l’aigua de la caldera, un element imprescindible per a l’obtenció de l’oli
Un cop torrat el pa, l’ameràvem en una de les tres piques on es purgava l’oli de l’aigua —l’oli, a l’aigua hi sura— que provenien de la premsa, Prou que deixàvem escórrer la torrada, però no pas del tot, ja que el desig de clavar-hi mossegada era decididament viu i no teníem espera. No cal ni dir que, més d’una vegada i de dues, la roba que portàvem cuidava quedar tan oliada com la torrada. Una torrada, amerada d’oli, que tenia mil gustos.
Canalla com érem, aquelles anades al molí ens familiaritzaven amb una manera de treballar que venia d’antic, amb tota la llengua que hi era inherent —és a dir, el camp semàntic—, amb els treballadors del molí i amb algun veí del poble que hi havia anat a escalfar-se i passar-hi l’estona.
Les olives, primer de tot, es posaven a la tremuja, des d’on anaven baixant cap a la solera del molí. Així que hi arribaven, un curró —o corró— de pedra troncocònic, tirat per un animal, les anava xafant i les convertia en pasta. Una pasta que s’anava estenent per la solera i saltava al bassi, una mena de cóm que circumdava la solera.
Quan el bassi ja era ple, s’agafava la pasta mitjançant una cassa i s’anava omplint els esportins, uns filtres naturals elaborats amb espart que s’apilaven, un damunt de l’altre, a la premsa. Un giny que inicialment funcionava, per a l’extracció de l’oli, a força de braços o bé, en alguns molins més moderns, valent-se de la força hidràulica o elèctrica.
El residu de la pasta, després d’extreure’n l’oli, es coneixia amb el nom de rullols. Aquests s’aprofitaven per a fer foc i per als porcs, barrejats amb la resta d’ingredients de la calderada que diàriament se’ls preparava: peles de trumfo, trumfos escarransits, tavelles de fesol seques, remolatxa, col...
Així mateix, el solatge de l’oli que quedava a les piques després de reposar-hi eren les morques. S’aprofitaven per a fer-ne sabó.
Força famílies, si molien a la nit, sopaven al molí. A l’ardor de la fogaina de la caldera, hi feien torrades, trumfos escalivats i arengades a la brasa. Un sopar que anaven acompanyant amb algun gorjot de vi que altre, del porró o de la bóta... Més d’una vegada i de dues, al sopar s’hi afegia algun dels veïns del poble que anaven al molí a escalfar-se i passar-hi l’estona, com s’ha dit.
En fi, unes primeres hores de nit de gran satisfacció, provinent de la collita d’oli de l’any, acompanyada d’un triple escalf: el del foc, el del vi i l’humà.
Josep Espunyes
