En aquestes darreres eleccions al Parlament de Catalunya, quatre partits polítics —ERC, Junts, Comuns Sumar, la CUP— s’han pronunciat a favor de blindar el català a l’escola i propiciar-ne l’ús social d’una manera general i correcta.
Una entesa política que m’ha fet recular als darrers anys del segle xx. En aquells dies, el poeta Lluís Urpinell, llicenciat en filologia anglogermànica i catalana, veia amb preocupació com el català que s’aviava des dels nostres mitjans de comunicació de massa s’embastardia, com anava perdent qualitat gradualment.
Un empobriment lingüístic que li dolia. I no se li va acudir res més, per tal de promoure la poesia i contribuir a recuperar una llengua més correcta entre els parlants, que crear unes «estovalles poètiques». Estovalles de paper —paper de cel·lulosa de 35 grams, gofrat—, que reproduïen poemes de Joan Roís de Corella, Joan Salvat-Papasseit, Josep Vicenç Foix, Salvador Espriu, Palau i Fabre, Miquel Desclot, Jaume Pérez Montaner, Joaquim Folguera i Narcís Comadira, entre d’altres, i il·lustrats amb dibuixos d’Hernández Pijoan. Art literari i art culinari de bracet en una taula.
El poeta Lluís Urpinell, llicenciat en filologia anglogermànica i catalana, veia amb preocupació com el català que s’aviava des dels nostres mitjans de comunicació de massa s’embastardia, com anava perdent qualitat gradualment. Un empobriment lingüístic que li dolia. I no se li va acudir res més, per tal de promoure la poesia i contribuir a recuperar una llengua més correcta entre els parlants, que crear unes «estovalles poètiques». Estovalles de paper —paper de cel·lulosa de 35 grams, gofrat—, que reproduïen poemes de Joan Roís de Corella, Joan Salvat-Papasseit, Josep Vicenç Foix, Salvador Espriu, Palau i Fabre, Miquel Desclot, Jaume Pérez Montaner, Joaquim Folguera i Narcís Comadira, entre d’altres, i il·lustrats amb dibuixos d’Hernández Pijoan
La iniciativa no va tenir l’èxit que d’entrada es pretenia. I això que l’empresa General de Restaurants —vinculada al grup francès Accord— en féu una comanda de 250.000 unitats a fi de distribuir-les als restaurants Medas, situats en diversos punts de les autopistes catalanes. També en va comprar el Drugstore del passeig de Gràcia, un local molt en boga a la Barcelona d’aquells dies, obert les vint-i-quatre hores del dia, feiners i festius.
Una iniciativa, en canvi, que avui triomfa a Anglaterra. El ministeri d’instrucció pública britànic ha emprès una campanya que té per finalitat la millora de l’anglès que s’hi parla. Ha posat cartells, a les parades d’autobús, trens i metros, amb poemes i l’expressió correcta que la llengua ha de fer servir quan no es fa servir bé.
A Catalunya, si avui volguéssim fer una cosa així a fi de millorar el català parlat —com pretenia el poeta Urpinell—, ens faria falta molt d’espai per a posar-hi tota la llengua que hauríem d’esmenar o recuperar. Per a tenir-ne una idea, només cal parar l’orella al català que s’engega des de les nostres emissores de ràdio o de televisió. Fa posar la pell de gallina. O els pèls de punta. Locutors, polítics, mestres, professors universitaris, tertulians convidats..., com més va més pronoms febles es cruspeixen i més barbarismes fan servir. I no parlem de la fonètica. Molts ja no distingeixen els dos sons de la lletra s —sorda i sonora, si l’encerto l’endevino—, ni els sentireu fer un enllaç fònic per més que garlin i garlin: «cen anys» (per «centanys») o «san Andreu» (per «santAndreu»), etc. Aquest és el català que parlen a la ràdio i a la televisió, que és exactament el català que parlen a casa seva, al carrer i, els mestres i professors, amb els alumnes que tenen a classe.
Pensant en la normalització del català, hem d’admetre que no ens n’hem sortit. No hi han valgut ni lleis, com la Llei de Normalització Lingüística o la Llei de Política Lingüística —s’han aplicat mai del tot?—, ni campanyes publicitàries, com la Norma o Dóna corda al català. D’altra banda, també ens preguntem si la immersió lingüística s’ha aplicat als centres com calia.
Però no ens queda altre remei que ficar la banya de la llengua al forat i anar-hi anant sense defallença. Ens hi juguem el ser o no ser.
Josep Espunyes
