El dia 7 d’octubre d’enguany, el digital VIURE ALS PIRINEUS publicava la notícia que els Mossos d’Esquadra havien detingut dos homes, al terme del Pont de Bar, amb una furgoneta que guardava a dins cable telefònic d’aram. En la inspecció immediata que es va fer de la línia telefònica, els Mossos d’Esquadra van trobar que faltava cable telefònic en dos trams de prop d’on eren, juntament amb restes de plàstic del cable a causa d’haver-lo pelat, a fi de deixar l’aram net i polit i poder-lo vendre furtivament. Davant l’evidència, la detenció d’aquells dos homes no es va fer esperar.
Els robatoris d’aram —avui un metall valuós— no paren, sigui en una línia telefònica, sigui en una línia elèctrica, sigui en la xarxa ferroviària. I amb una conseqüència de danys quantiosos, com pot significar per al comerç, per exemple, quedar-se sense electricitat —o sense telèfon, o sense trens— unes hores o bé dies. Pel que fa als robatoris d’aram a la xarxa ferroviària, segons María del Mar Ruiz, cap de comunicació d’Administrador de Infraestructuras Ferroviarias (ADIF), a Catalunya hi va haver, durant els cinc primers mesos de l’any 2024, 46 robatoris d’aram a les vies de tren, 32 dels quals a la «provincia» de Barcelona.
El més important d’aquests robatoris d’aram va tenir lloc el dia 12 de maig de 2024 —dia de les eleccions al Parlament de Catalunya—, a l’estació de Montcada Bifurcació, i va deixar sense servei la majoria de línies de Rodalies i Barcelona. Un robatori d’aram de la línia de tren que va afectar el desplaçament ferroviari de més de 100.000 persones —a moltes se’ls féu impossible votar—, mentre no es va poder arreglar el malastre. Uns passatgers que van haver de solucionar com van poder el problema en què inesperadament es van veure involucrats. «L’afectació és tan gran —va declarar Antonio Carmona, director de Rodalies— que el servei que podem oferir és limitat».
Un robatori d’aram, d’altra banda, que si es té en compte tot el perjudici econòmic que va provocar a la companyia ferroviària i als soferts usuaris —cost de la reparació, pèrdua d’activitat laboral...— se’n va a molts milions d’euros. No és el valor del preat metall el que realment pica, que també, sinó la conseqüència social i perdre la confiança en la seguretat pública.
Curiosament, en aquests robatoris no són els lladres —els autors materials del fet— els qui n’obtenen el guany més gros, sinó el ferroveller que els compra el producte afanat d’amagatotis. El comprador pagarà l’aram al preu que voldrà, i els lladres no li podran dir que no si volen tocar ni que sigui un mínim de calé trinco-trinco. O si han de menester calé immediatament. Normalment el lladre roba per necessitat, el ferroveller compra per fer negoci i enriquir-se.
Si hi hagués, per llei, un control com el del trasllat de bestiar amb les guies —un dels requisits que estableixen és la identificació dels animals— és possible que tot això s’acabés. O, si més no, que disminuís. El lladre podria robar, però no podria vendre. I si no pogués vendre, potser s’hi pensaria dues vegades, abans de decidir-se a robar.
El cercle s’hauria de tancar, policialment, amb inspeccions sobtades i a fons a les ferralleries. I al ferroveller que se li trobés cable d’aram i no en pogués acreditar la procedència legal, sancionar-lo amb una multa d’aquelles que bleguen. O presó, si calgués.
Si volem fer perdre un arbre l’hem d’atacar per l’arrel, mai començar per les fulles.
Josep Espunyes
