Opinió

El desori de Rodalies de Catalunya

Aquests espanyols farien riure..., si no fessin plorar. Només cal veure el desgavell amb què han acabat convertint la xarxa de trens de Rodalies de Catalunya, una empresa mixta, composta per Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE) i la Generalitat de Catalunya, traspassada al novembre del 2023. L’han transformat en una mena de «molí de Montalbà, que no para ni va». Una xarxa de trens que havia pertangut a dues empreses: l’esmentada RENFE, estatal, i Administrador de Infraestructuras Ferroviarias (ADIF), entitat pública empresarial adscrita al Ministeri de Transports. La primera, RENFE, era la propietària dels trens i l’encarregada de la seva circulació, mentre que la segona, ADIF, era la propietària de la infraestructura ferroviària i l’encarregada de gestionar-la.

Si Rodalies de Catalunya ha acabat sent el que és, un caos circulatori, essencialment és per la manca d’inversió i d’una gestió de manteniment acurada. No s’hi ha destinat el capital que calia i, com és natural, dia que ha anat passant dia que s’ha anat estropellant més i més. Entre els anys 1990 i 2018, l’Estat va invertir 3.700 milions d’euros a la xarxa de Rodalies estatal, amb un 47% destinat a Madrid i un 17% a Catalunya. Resultat: l’any 2024, la xarxa ferroviària de rodalies de Madrid va tenir unes 1.000 incidències, mentre que la de Catalunya se’n va anar gairebé a les 10.000. L’any 2021, d’una inversió pressupostada en 1.412 milions d’euros destinats a la xarxa de trens catalans, només se’n va executar 282. Són xifres extretes de l’Anuari del Ministeri de Foment.

Si Rodalies de Catalunya ha acabat sent el que és, un caos circulatori, essencialment és per la manca d’inversió i d’una gestió de manteniment acurada. No s’hi ha destinat el capital que calia i, com és natural, dia que ha anat passant dia que s’ha anat estropellant més i més

En les declaracions que el ministre de Transports Óscar Puente va fer en la compareixença al Senat a la darreria del mes de gener, amb motiu dels accidents ferroviaris d’Adamuz (Còrdova) i de Gelida, va qualificar el servei de Rodalies de Catalunya de «péssimo». Ara se n’adonen? S’ha hagut d’arribar al cul del sac perquè es prengués consciència del desastre ferroviari català? Anys i més anys de govern del PSOE i, pel que fa a la xarxa de ferrocarrils de Catalunya, el calé que hi anava arribant es mesurava amb comptagotes.

Mentrestant el PP, partit a l’oposició, aprofita el moment per a fer-se sentir. Tot són blasmes contra el ministre Puente i contra el PSOE. Si la memòria no ens erra, el PP va ser al Govern estatal del 1996 al 2004, amb José María Aznar al capdavant, i del 2011 al 2018 amb Mariano Rajoy. I què va fer a favor de la xarxa de ferrocarrils catalana? Exactament el que ha fet el PSOE quan ha remenat les cireres del poder polític: planificar cap a l’interior, amb Madrid com a centre neuràlgic, i invertir en trens d’alta velocitat —una xarxa d’uns 4.000 km en servei, la primera d’Europa—, amb una reducció brutal de l’ajut destinat al que ells en diuen «trenes regionales».

És clar que en tot aquest guirigall de trens que no circulen, d’autobusos substituïdors de trens, de treballadors que no poden anar a la feina, d’estudiants que no poden assistir a classe, de botiguers que no poden vendre perquè el gènere no els arriba..., en fi, de gent i més gent que treu foc pels queixals d’impotència perquè s’ha d’apanyar com bonament pot per a complir amb la feina diària que li pertocaria de fer, pensem que els nostres polítics també hi tenen a veure alguna cosa. Sí, els polítics dels partits catalans que tenen seient al Congreso de los Diputados, a Madrid. Fa molts anys que s’haurien d’haver espavilat, tots a l’una, i treure el problema ferroviari català a la palestra tantes vegades com hagués calgut fins a trobar-hi solució.

El poble català té més que raó d’estar fart de partits estatals com el PP i el PSOE, sempre amb promeses d’inversions a la boca a favor de la xarxa de ferrocarrils o de carreteres de Catalunya, però que mai no s’acaben d’executar perquè no s’hi dedica, ni de bon tros, el capital que demanen. Unes promeses que s’han anat convertint, una darrere l’altra, en aixecades de camisa.

Josep Espunyes