El dia 27 de maig passat, a la seu central del Partit Popular (PP), a Madrid, van celebrar que «les amenaces i les pressions» del Govern central als vint-i-set estats-membre de la Unió Europea, perquè es pronunciessin a favor de l’oficialitat de l’ús del català —i del gallec i l’euskera— en aquesta comunitat, no haguessin arribat a bon port. Sí: no hi va haver entesa entre els integrants dels vint-i-set estats-membre. Un PP que fins va arribar a demanar a Vox —el puntal que l’aguanta al cim del poder en diverses autonomies— que pressionés els membres comunitaris de la seva corda per tal de veure satisfet el seu desig.
El dia 6 de juny, la presidenta de la Comunidad de Madrid pel PP, la inefable Isabel Díaz Ayuso, abandonava temporalment la XXVIII Conferència de Presidents, celebrada a Barcelona, quan s’hi va parlar en una llengua que no era la castellana. Ho havia advertit. A ella «se le había de hablar en su idioma». Una presa de posició que li donarà vots a la Comunidad de Madrid, sens dubte, però que no deixa de ser un acte de menyspreu i insolència contra la llengua i la cultura dels altres pobles que formen part de l’Estat. Parlar la llengua del poble català, o euskera, o gallec, en un acte constitucional, a parer de Díaz Ayuso no té res de democràtic, sinó que ho veu com una ofensa personal.
El dia 11 de juny, el PP impedeix que les llengües cooficials a l’Estat es puguin parlar al Senat espanyol. Alfonso Serrano, secretari general del PP de Madrid, va deixar clar que no acceptarien que s’hi imposin altres llengües d’un «Estat plurinacional, que no existeix». Es va tombar, així, la iniciativa conjunta d’ERC, EH Bildu, el PNB, Junts, el BNG i senadors d’Esquerra Confederal perquè a la Cambra Alta s’hi parlés, a més del castellà, el català, l’euskera i el gallec.
Avui, als dirigents i als militants del PP el que de debò els molesta és que el català —i l’euskera i el gallec— sigui una llengua viva i s’usi. Les llengües cooficials no són «el problema». «El problema» és el rebuig del PP a tot el que no contribueixi a configurar una Espanya «una»; és a dir, uniformement castellana de pensament i llengua.
Un PP que intel·lectualment queda molt lluny, perquè li convé ignorar-lo, del pensament de l’excepcional escriptor, assagista i crític Azorín —pseudònim de José Martínez Ruiz—, un dels grans literats històrics espanyols. A l’article «En su integridad», que va publicar al diari madrileny Crisol, el dia 19 d’abril de 1931, hi escriu que «Cataluña tiene una vitalidad propia, Cataluña es una nación», «emergen en la memoria los nombres de Mañé y Flaqué, Almirall, el doctor Robert, Prat de la Riba, Maragall, Torras Bages, Cambó, Rovira y Virgili... ¡Qué vida tan intensa la de esta nación desde hace siete siglos!», «no ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo período. Y es hora que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida».
Un PP que intel·lectualment queda molt lluny, perquè li convé ignorar-lo, del pensament de l’excepcional escriptor, assagista i crític Azorín —pseudònim de José Martínez Ruiz—, un dels grans literats històrics espanyols. A l’article «En su integridad», que va publicar al diari madrileny Crisol, el dia 19 d’abril de 1931, hi escriu que «Cataluña tiene una vitalidad propia, Cataluña es una nación»
El PP no creu en la pluralitat lingüística i cultural que recull la Constitució espanyola. No hi creu i, a més, hi està en contra i la combat. Tot sigui partir, fragmentar, esmicolar, la llengua i la cultura catalanes a major glòria i honor de la llengua i la cultura castellanes. Si nosaltres fóssim militants o simpatitzants catalans del PP —que no ho som— i estiméssim mínimament la llengua i la cultura que ens han llegat els nostres avantpassats, amb vista a les pròximes eleccions legislatives tindríem diàfanament clar el partit que hauríem de votar: Aliança Catalana.
Josep Espunyes
