S’acaba l’any 2025. No sabem, doncs, la inversió pressupostària que l’Estat haurà fet a Catalunya. Sí que sabem, en canvi, la inversió que hi va fer els sis primers mesos de l’any 2024, amb un 52% més a la Comunitat de Madrid que a Catalunya. Una xifra que representa, en la dotació per persona, que la del català fou de 59 euros, mentre que la del madrileny fou de 102. Són dades extretes de l’informe semestral d’execució pressupostària que el Ministeri d’Hisenda distribueix als grups parlamentaris.
Si això no són comptes de metròpoli i colònia —de ciutadà i súbdit, doncs— ja ens explicaran de què són comptes. Una situació d’injustícia que fa segles que dura i que, també de fa segles, s’ha anat denunciant des de Catalunya sense una mínima voluntat, per part del Govern central de torn, de trobar-hi solució.
A les Nacions Unides, l’hi va presentar la Delegació als Estats Units del Comitè Nacional de Catalunya, creat a Londres l’any 1940, com a representant del Govern català a l’exili, amb el suport de les entitats catalanes establertes al continent americà que sumaven uns 75.000 catalans exiliats.
Una d’aquestes denúncies, a escala internacional, va tenir lloc el 14 d’abril de 1945 a San Francisco —enguany, doncs, se n’ha complert el vuitantè aniversari—, amb la presentació del document El cas de Catalunya: apel·lació a les Nacions Unides —en anglès Appeal to the United Nations on behalf of Catalonia—. Un document que reclamava el reconeixement de l’existència de la nació catalana, redactat per Josep Carner-Ribalta, Josep Fontanals i Joan Ventura Sureda. A les Nacions Unides, l’hi va presentar la Delegació als Estats Units del Comitè Nacional de Catalunya, creat a Londres l’any 1940, com a representant del Govern català a l’exili, amb el suport de les entitats catalanes establertes al continent americà que sumaven uns 75.000 catalans exiliats.
En l’apel·lació, adreçada primerament als governs dels Estats Units d’Amèrica, Regne Unit, Unió Soviètica i Xina, com a estats promotors de la Conferència de les Nacions Unides, s’hi deia: «Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l’Estat Espanyol és nomenar l’opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor».
Més clar que l’aigua. La situació que el document descriu de Catalunya és la d’una nació oprimida per l’Estat espanyol. En aquells dies per la dictadura de Franco, però no deixa d’assenyalar que el mal ja prové de segles enrere. D’aquí ve que el document advoqui perquè la qüestió catalana sigui tractada internacionalment i no com si fos una mera qüestió interna espanyola.
Més clar que l’aigua. La situació que el document descriu de Catalunya és la d’una nació oprimida per l’Estat espanyol. En aquells dies per la dictadura de Franco, però no deixa d’assenyalar que el mal ja prové de segles enrere. D’aquí ve que el document advoqui perquè la qüestió catalana sigui tractada internacionalment i no com si fos una mera qüestió interna espanyola. Per això s’hi acaba exposant que per més que el Govern espanyol s’arribi a regir un dia per un règim democràtic, no ho serà mai del tot si no reconeix Catalunya com a nació.
Ara bé, allò que ja no és tan clar, sinó més aviat incomprensible, és per què cap dels partits catalans que es diuen independentistes no ha recordat, precisament aquest 2025, el vuitantè aniversari de la presentació del document El cas de Catalunya: apel·lació a les Nacions Unides, amb un contingut tan vàlid aleshores com ho és avui en dia.
Ho repetim: més clar que l’aigua.
Ara bé, allò que ja no és tan clar, sinó més aviat incomprensible, és per què cap dels partits catalans que es diuen independentistes no ha recordat, precisament aquest 2025, el vuitantè aniversari de la presentació del document El cas de Catalunya: apel·lació a les Nacions Unides, amb un contingut tan vàlid aleshores com ho és avui en dia. Que sapiguem, només el Memorial 1714 i l’editorial Llibres de l’Índex han publicat conjuntament, com a commemoració d’aquesta efemèride, una reedició d’aquest important document.
Al poble que no té memòria dels grans moments polítics del seu passat, diríem que ben poc futur li queda al davant.
Josep Espunyes
