Et vaig conèixer fa uns cinquanta-dos anys. Ho vaig fer a través del teu company en la vida, en Quim Pomares, que va ser professor meu de català quan a Barcelona s’hi va poder tornar a ensenyar català després de molts anys de prohibició governativa.
Vaig conèixer, primer de tot, una Carme lliurada plenament a la família. Et desvivies per la teva mare, ja gran i viuda, i pels tres fills que havies engendrat; dos nens, l’Ernest i en David, i una nena, la Meritxell. Tanmateix, aquesta dedicació a la família no era cap entrebanc perquè sentissis, sensible, humana i intel·ligent com eres, el crit de les moltes llibertats perdudes que el poble català patia arran de la dictadura franquista que ens vèiem obligats a suportar. Manca de llibertats socials, com per exemple la prohibició de reunió i de vaga de la classe treballadora, o manca de llibertats nacionals, com per exemple la persecució sistemàtica de la gent que lluitava a favor d’una Catalunya progressista i independent.
Una Carme que, conseqüent amb la teva manera de pensar, receptiva al batec de la vida que t’envoltava, sempre estaves disposada a participar en tota mena d’actes de caire social que demanessin justícia; i, d’altra banda, també disposada a col·laborar en tot allò que signifiqués reforç i coneixement de la cultura i les tradicions de la nostra terra. I això, ja fos en reunions veïnals o bé en manifestacions al carrer. Vas ser una lluitadora de cap a peus. Algunes vegades i tot, tu i en Quim havíeu pres posicions polítiques —i ho dic perquè em consta— amb risc de ser detinguts i acabar tots dos en alguna llòbrega cel·la de comissaria.
Tu, Carme, eres poble, et senties poble i vas lluitar des de l’anonimat del poble a favor de la justícia i la llibertat del teu poble. Ara bé, tu, com tantes i tantes persones que vau lluitar des de l’anonimat del poble, no vas ser notícia destacada en cap dels nostres diaris, ni vas tenir unes paraules de record en cap de les nostres emissores de ràdio, ni constaràs en cap entrada d’alguna de les nostres enciclopèdies, però el teu record perviurà entre nosaltres sense oblit.
Sí, Carme, perviuràs entre nosaltres, els amics i els coneguts, com hi perviuen totes les persones que han transmès valors humans que no moren, valors humans que són per sempre. Valors que es diuen amistat, lleialtat, honestedat, solidaritat... Són aquells valors que dignifiquen la vida de les persones i que donen sentit al fet de viure. Gràcies, Carme, per l’exemple de vida que vas donar, tant a la família com als amics, des de la vitalitat de la llunyana joventut que vas tenir fins a la serenor de la vellesa de noranta-dos anys en què ens vas dir discretament adéu i te’n vas anar. Descansa en pau.
Josep Espunyes
