La Candelera, el dia 2 de febrer, és el nom amb què es coneix la festa de la presentació del Nen Jesús al temple de Jerusalem, com també la purificació de la seva mare, Maria, després del part, tal com manava la llei mosaica del poble d’Israel.
El dia de la Candelera, arreu de la Catalunya d’abans s’hi escoltava la mateixa dita des de bon matí: «Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu». Una dita que advertia que si el dia de la Candelera plovia, el fred hivernal tocaria el dos aviat, i que si el dia era clar i feia sol, continuaria fent fred de debò.
La Candelera, el dia 2 de febrer, és el nom amb què es coneix la festa de la presentació del Nen Jesús al temple de Jerusalem, com també la purificació de la seva mare, Maria, després del part, tal com manava la llei mosaica del poble d’Israel
Una dita, però, que sempre tenia tornada en boca d’algun oient. Una tornada que deia: «Tant si plora com si riu (la Candelera), el fred es viu», o bé, «Tant si plora com si riu, queda’t al niu». I és que era realment el que succeïa, perquè el fred que feia als anys 50 i 60 del segle passat a l’hivern era un fred que se’t ficava al moll de l’os. Només cal recordar l’onada de fred que Catalunya va patir la primera quinzena de febrer de l’any 1956, en què els pobles de la ribera del riu Segre van arribar a temperatures de quinze a vint graus sota zero, i a 6,7 graus sota zero a Barcelona. Un fred que va rostir tots els conreus, a més de fruiters i olivers joves, i que probablement va donar peu al primer moment d’inflexió pel que fa a la immigració de la ruralia cap a les grans capitals.
Els pagesos creients —aleshores molts, ja fos per convicció ja fos per quedar bé amb els qui manaven— que feien mel, assistien a la missa d’aquell dia mudats i en corporació. A mitja missa, el sacerdot donava dues candeles per cap, després d’haver-les beneït —n’hi havia de tres colors: blanques, verdes i vermelles—, i al final de la missa s’iniciava una processó, cada feligrès amb la seva candela encesa.
El fred que feia als anys 50 i 60 del segle passat a l’hivern era un fred que se’t ficava al moll de l’os. Només cal recordar l’onada de fred que Catalunya va patir la primera quinzena de febrer de l’any 1956, en què els pobles de la ribera del riu Segre van arribar a temperatures de quinze a vint graus sota zero, i a 6,7 graus sota zero a Barcelona. Un fred que va rostir tots els conreus, a més de fruiters i olivers joves, i que probablement va donar peu al primer moment d’inflexió pel que fa a la immigració de la ruralia cap a les grans capitals
La processó, com és obvi, en cada poble tenia el seu recorregut, però sí que hi havia un tret comú entre els assistents a cadascuna: l’encesa de la candela i procurar que no se’ls apagués. Si durant la processó la candela no s’apagava, era senyal d’anyada de mel, i si s’apagava, la collita de mel d’aquell any seria minsa i el temps ventós. Les mestresses de casa, en canvi, creien que si la candela no se’ls apagava, a les llocades que posarien cap al bon temps no hi hauria cap ou covat o d’aigua, i si se’ls apagava, que a les llocades hi hauria uns quants ous covats o d’aigua.
La candela que els feligresos es guardaven —és a dir, la que no havien encès durant la processó—, s’encenia a la porta de casa en arribar-hi i s’hi feia una creu, a fi i efecte de protegir l’edifici de mals esperits i bruixes, les representants, juntament amb els bruixots, del dimoni a la terra. Després es guardava i s’encenia quan el temps amenaçava amb alguna maltempsada —sobretot les perjudicials pedregades estiuenques—, a fi de foragitar-la.
La candela que els feligresos es guardaven —és a dir, la que no havien encès durant la processó—, s’encenia a la porta de casa en arribar-hi i s’hi feia una creu, a fi i efecte de protegir l’edifici de mals esperits i bruixes, les representants, juntament amb els bruixots, del dimoni a la terra. Després es guardava i s’encenia quan el temps amenaçava amb alguna maltempsada —sobretot les perjudicials pedregades estiuenques—, a fi de foragitar-la
L’endemà de la Candelera, dia de Sant Blai, moltes mestresses tornaven a l’església amb senalles o cistells curulls de fruita perquè el capellà, després de dir missa, els la beneís. Tenien el convenciment que la fruita beneïda aquell dia era un bon remei per al mal de coll o bé angines, ja que sant Blai es tenia com l’advocat més venerat contra el mal de gola o bé la tos.
La fruita beneïda el dia de sant Blai, s’havia de menjar sencera, amb pela i tot, i si algú la pelava no en podia llençar la pela: s’havia de cremar. A més de fruita —nous, avellanes, taronges, figues seques, pomes, serves, panses, orellanes...—, aquelles mestresses també hi portaven a beneir xocolata, mel, sal..., i gra per a les bèsties: blat, blat de moro, ordi...
Afegitó
La celebració de la festa de la Candelera va començar l’any 496, establerta pel papa Gelasi. A Catalunya, la Candelera és el dia que es desmunta el pessebre i tanca el cicle de Nadal.
Curiosament, la festa de la Candelera coincideix amb el popular Dia de la Marmota, a Pensilvània.
Josep Espunyes
